Nostalgics
La solució del segrestament dels cooperants de Barcelona Solidaria ha despertat algunes queixes, algunes d´elles de bona fe i amb arguments solids, com es la seguretat d´aquets voluntaris.
Pero les mes abrandades, les mes critiques, provenen de persones que troben a faltar les formes i els sistemas que s´adoptaben en casos similars per els governs de l´antic regim. Troben a faltar la intervenció de La Legión (actualment amb meritoses misions de pau col-laborant amb la ONU), la intervenció de la illa de Perejil o be del cruel bombardeig del Rif amb gas mostaza als anys vint. Son els nostalgics d´un colonialisme que ens hauria d´avergonyir a tots els europeus.
J.V. Muntadas
jueves, 26 de agosto de 2010
miércoles, 25 de agosto de 2010
Participacio ciutadana
Participació ciutadana, nous camins.
He trobat una bona definició de participació ciutadana, “és el conjunt d´activtats, processos i tècniques pels que la població intervé en els assumptes que l´afecten”. Des dels grecs, pares de la democràcia, aquesta zona del món que en diem Occident, ha fet molts esforços per tal de que tota la societat prengui part en les seves propies decisions.
Per quins motius avui, la nostre societat civil, participa tant poc, menys que mai, en les ocasions que se li presenten? Exemples recents: la reforma de la Diagonal a Barcelona, les cosultes ciutadanes sobre l´independencia i una consulta popular, exemplar a la meva ciutat, Sant Adrià de Besòs, preguntant per la conservació de les xemeneies de FECSA…..és que tots aquets temes sols interessen a un o dos de cada deu veïns?
Sortint de l´àmbit ciutadà, el món polític presenta síntomes semblants. A part de la voluminosa abstenció en els processos electorals, crida la nostre atenció el significat negatiu que, tant els mijans de comunicación com els mateixos politòlegs, donen a la presentació de dos o més candidats a les primàries, (procés electoral intern) dels partits polítics, quan personalmente ho interpreto com una important senyal de democràcia interna.
Tothom a qui pregunto em diu que no han abdicat de la seva responsabilitat col-lectiva, afegint mil arguments de forma, per no paticipar, tot hi entenent el meu raonament de que, la democràcia, quan no sent proper l´alè del poble, tendeix a aprimarse i desapareixer. Conclusió, no per repetida menys important: és imprescindible buscar nous camins, camins de credibilitat i transparència sense fisures, que reconstrueixin l´esperit de responsabilitat que sempre ha caracteritzat el nostre país.
J.V. Muntadas
Jaume Vallés Muntadas Sant Adrià de Besòs
He trobat una bona definició de participació ciutadana, “és el conjunt d´activtats, processos i tècniques pels que la població intervé en els assumptes que l´afecten”. Des dels grecs, pares de la democràcia, aquesta zona del món que en diem Occident, ha fet molts esforços per tal de que tota la societat prengui part en les seves propies decisions.
Per quins motius avui, la nostre societat civil, participa tant poc, menys que mai, en les ocasions que se li presenten? Exemples recents: la reforma de la Diagonal a Barcelona, les cosultes ciutadanes sobre l´independencia i una consulta popular, exemplar a la meva ciutat, Sant Adrià de Besòs, preguntant per la conservació de les xemeneies de FECSA…..és que tots aquets temes sols interessen a un o dos de cada deu veïns?
Sortint de l´àmbit ciutadà, el món polític presenta síntomes semblants. A part de la voluminosa abstenció en els processos electorals, crida la nostre atenció el significat negatiu que, tant els mijans de comunicación com els mateixos politòlegs, donen a la presentació de dos o més candidats a les primàries, (procés electoral intern) dels partits polítics, quan personalmente ho interpreto com una important senyal de democràcia interna.
Tothom a qui pregunto em diu que no han abdicat de la seva responsabilitat col-lectiva, afegint mil arguments de forma, per no paticipar, tot hi entenent el meu raonament de que, la democràcia, quan no sent proper l´alè del poble, tendeix a aprimarse i desapareixer. Conclusió, no per repetida menys important: és imprescindible buscar nous camins, camins de credibilitat i transparència sense fisures, que reconstrueixin l´esperit de responsabilitat que sempre ha caracteritzat el nostre país.
J.V. Muntadas
Jaume Vallés Muntadas Sant Adrià de Besòs
lunes, 16 de agosto de 2010
Vellesa activa
Envelliment actiu
Un article de Celeste López basat en un treball d'Alonso Seco em crida l'atenció sobre un tema important, l'augment exponencial del col·lectiu de la gent gran, que tot i que és conegut no és prou valorat: els jubilats. A part de l'aspecte econòmic d'aquesta progressió, important, sens dubte, personalment em preocupa tant o més l'estat d'ànim resultant d'un canvi tan radical, de l'activitat laboral al lleure, sobre un total de 8,5 milions de persones a l'Estat espanyol, dels quals 1,4 milions són a Catalunya.
Un savi xinès va dir que hi han dues èpoques de la vida en què es poden prendre riscos, quan ets jove i quan ets vell. La sentència xinesa la podríem aplicar arriscant-nos a fer una breu mirada sobre el grup social més nombrós del país, segons indiquen les dades anteriors. Els entesos ens diuen que l'edat cronològica és sols un valor indicatiu i que la biològica és una consideració necessària, però que la que realment marca els nivells de benestar és l'edat psicològica. El treball de camp dels entesos també ens indica que a un nivell biològic normal (la salut), el psicològic depèn del manteniment físic i mental de cada persona. El que subscriu això no pretén donar lliçons a ningú, però com a individu comprès en el grup humà que tractem, m'ha semblat molt encertat el títol que la majoria dels experts donen als seus estudis: l'envelliment actiu. Com que el moviment es demostra caminant, acabo explicant que les cinc hores setmanals que, com a voluntari, dedico a ensenyar català i castellà bàsic als nouvinguts, en una entitat benèfica cristiana, mantenen la meva autoestima i em fan del tot suportables les limitacions físiques de les meves edats cronològiques i biològiques, gràcies a l'envelliment actiu.
Darrera actualització ( Dilluns, 16 d'agost del 2010 02:00 )
Un article de Celeste López basat en un treball d'Alonso Seco em crida l'atenció sobre un tema important, l'augment exponencial del col·lectiu de la gent gran, que tot i que és conegut no és prou valorat: els jubilats. A part de l'aspecte econòmic d'aquesta progressió, important, sens dubte, personalment em preocupa tant o més l'estat d'ànim resultant d'un canvi tan radical, de l'activitat laboral al lleure, sobre un total de 8,5 milions de persones a l'Estat espanyol, dels quals 1,4 milions són a Catalunya.
Un savi xinès va dir que hi han dues èpoques de la vida en què es poden prendre riscos, quan ets jove i quan ets vell. La sentència xinesa la podríem aplicar arriscant-nos a fer una breu mirada sobre el grup social més nombrós del país, segons indiquen les dades anteriors. Els entesos ens diuen que l'edat cronològica és sols un valor indicatiu i que la biològica és una consideració necessària, però que la que realment marca els nivells de benestar és l'edat psicològica. El treball de camp dels entesos també ens indica que a un nivell biològic normal (la salut), el psicològic depèn del manteniment físic i mental de cada persona. El que subscriu això no pretén donar lliçons a ningú, però com a individu comprès en el grup humà que tractem, m'ha semblat molt encertat el títol que la majoria dels experts donen als seus estudis: l'envelliment actiu. Com que el moviment es demostra caminant, acabo explicant que les cinc hores setmanals que, com a voluntari, dedico a ensenyar català i castellà bàsic als nouvinguts, en una entitat benèfica cristiana, mantenen la meva autoestima i em fan del tot suportables les limitacions físiques de les meves edats cronològiques i biològiques, gràcies a l'envelliment actiu.
Darrera actualització ( Dilluns, 16 d'agost del 2010 02:00 )
jueves, 5 de agosto de 2010
Entre machado i Punset
Llegint a Machado i Punset
En temps de lleure, acostumo alternar la lectura de dos o tres llibres, assaig o novela històrica normalmente. A la vegada obligat consumidor de diaris, el cotenciós Espanya-Catalunya, de moment retòric, se m´apareix entre línies, mes sovint del que voldria..
Dos autors, distants en el temps i en l´esperit, em suggereixen pensaments que poden ser complementaris. Antonio Machado en “A orillas del Duero”: Castilla, ayer dominadora, desprecia cuanto ignora…..¿espera,duerme o sueña ? Eduard Punset, en “Viaje al poder de la mente”, escriu: La solución está en substituir emociones negativas por emociones positivas de la misma intensidad.
Bé, avui ni Castella ignora res, ni espera ni dorm, pero pot ser somia inconscientment en un passat de pensament únic, què, l´aldea global ha esborrat. Les emocions negatives que s´han instal-lat ,metafóricament, en un i altre costat de l´Ebre, no tenen perque ser ni irreconciliables ni perdurables, ja que tenen els seus punts forts per camins paralels, Punset dixit: no podrás transformar el mundo, pero si la mente.
En un i altre costat, tenim moltes persones intel-ligents, amb sentit comú, respectuoses amb els pactes, més nombrosos que les antiquades i pasades de moda ideologies autoritàries. Les ments lliures d´Espanya i Catalunya, són moltes més de les que alguns nostàlgics creuen i que voldrien que fosin. Ments lliures, en un moment o altre de la seva vida, lectors de Antonio Machado i Eduard Punset.
JV Muntadas
En temps de lleure, acostumo alternar la lectura de dos o tres llibres, assaig o novela històrica normalmente. A la vegada obligat consumidor de diaris, el cotenciós Espanya-Catalunya, de moment retòric, se m´apareix entre línies, mes sovint del que voldria..
Dos autors, distants en el temps i en l´esperit, em suggereixen pensaments que poden ser complementaris. Antonio Machado en “A orillas del Duero”: Castilla, ayer dominadora, desprecia cuanto ignora…..¿espera,duerme o sueña ? Eduard Punset, en “Viaje al poder de la mente”, escriu: La solución está en substituir emociones negativas por emociones positivas de la misma intensidad.
Bé, avui ni Castella ignora res, ni espera ni dorm, pero pot ser somia inconscientment en un passat de pensament únic, què, l´aldea global ha esborrat. Les emocions negatives que s´han instal-lat ,metafóricament, en un i altre costat de l´Ebre, no tenen perque ser ni irreconciliables ni perdurables, ja que tenen els seus punts forts per camins paralels, Punset dixit: no podrás transformar el mundo, pero si la mente.
En un i altre costat, tenim moltes persones intel-ligents, amb sentit comú, respectuoses amb els pactes, més nombrosos que les antiquades i pasades de moda ideologies autoritàries. Les ments lliures d´Espanya i Catalunya, són moltes més de les que alguns nostàlgics creuen i que voldrien que fosin. Ments lliures, en un moment o altre de la seva vida, lectors de Antonio Machado i Eduard Punset.
JV Muntadas
lunes, 2 de agosto de 2010
Mala memoria
Mala memória
Tot i els trasbalsos de tot genere degut a la guerra civil perduda, soc dels que crec que la dura repressió franquista va provocar, aumentat i corretgit, el catalanisme latent a les families del pais. Penso que la majoria dels vells catalanistes d´avui , recordem una infancia on la paraula Catalunya sols era pronunciada en veu baixa i sols a l´ambit domestic, silenci trencat els divendres nit, escoltant la radio, la BBC o La Pirenaica, porta tancada amb clau i forrellat.
Avui Espanya s´ha democratitzat, estem a Europa, els canvis socials i tecnologics han fet grans progressos, tenim un Parlament català, no amb les atribucions que voldriem pero Deu n´hi do, podriem dir que anem cami d´una administració descentralitzada cofederal no gaire llunyana.
L´home es l´unic animal que ensopega amb la mateixa pedra, la historia es repeteix, en un escenari ben diferent afortunadamente, pero devant d´una aspiracio de millores de gestió descentralitzadores de Catalunya, (un nou Estatut), molts espanyols responen en una linea que, no per democratica, als vells catalanistas ens recorden els tics del franquisme mes barroer.
Quina mala memória ¡! Els catalans, vells i nous, com ho farien en cas similar tots el pobles ,també reaccionem davant una provocació com la retallada de l´Estatut. Salvant les distancies de tot genere ,existeixen actituts similars entre el franquisme i l´Espanya actual, pronunciaments que ni arriben al de la “conllevancia” d´Ortega y Gasset. Quina mala memória ¡!
JVM
Jaume Valles Muntadas Sant Adrià de Besos
Tot i els trasbalsos de tot genere degut a la guerra civil perduda, soc dels que crec que la dura repressió franquista va provocar, aumentat i corretgit, el catalanisme latent a les families del pais. Penso que la majoria dels vells catalanistes d´avui , recordem una infancia on la paraula Catalunya sols era pronunciada en veu baixa i sols a l´ambit domestic, silenci trencat els divendres nit, escoltant la radio, la BBC o La Pirenaica, porta tancada amb clau i forrellat.
Avui Espanya s´ha democratitzat, estem a Europa, els canvis socials i tecnologics han fet grans progressos, tenim un Parlament català, no amb les atribucions que voldriem pero Deu n´hi do, podriem dir que anem cami d´una administració descentralitzada cofederal no gaire llunyana.
L´home es l´unic animal que ensopega amb la mateixa pedra, la historia es repeteix, en un escenari ben diferent afortunadamente, pero devant d´una aspiracio de millores de gestió descentralitzadores de Catalunya, (un nou Estatut), molts espanyols responen en una linea que, no per democratica, als vells catalanistas ens recorden els tics del franquisme mes barroer.
Quina mala memória ¡! Els catalans, vells i nous, com ho farien en cas similar tots el pobles ,també reaccionem davant una provocació com la retallada de l´Estatut. Salvant les distancies de tot genere ,existeixen actituts similars entre el franquisme i l´Espanya actual, pronunciaments que ni arriben al de la “conllevancia” d´Ortega y Gasset. Quina mala memória ¡!
JVM
Jaume Valles Muntadas Sant Adrià de Besos
viernes, 23 de julio de 2010
El català perplex
El català perplex
0 Comentaris
A l´actual temps de greu crisi econòmica, el col·lectiu polític del govern de torn té la difícil missió de vehicular sol·lucions pal·liatives al desori social que provoca la manca de recursos, mentres que la oposición te la de controlar, criticar si cal, les mesures del govern. En aquest escenari, dos elements han agreujat les lògiques discrepàncies govern-oposició, el coneixement ciutadà d'importants casos de corrupció i la radicalització de les greus desqualificacions que mutuamente es dediquen els líders polítics.
Resultat: la política i els polítics crean un important malestar i preocupació entre la ciutadania, descrèdit que obra la porta a l'aparició de discursos antisistema d´origen poc clar, impregnats de populisme i demagogia que fa encara més difusa la situació. Miquel Roca, sentit comú i experiència, ens encen una llum vermella al exposar-nos que, en moments com els actuals, són precisament els polítics els que han de trobar les solucions més raonables i possibilistes; té tota la raó, però personalment hi afegiria una necessària condició sine qua non, que els nostres líders posessin fre a les quasi tavernàries frases despreciatives i desqualificadores dedicades a l´adversari polític. Són aquestes manifestacions públiques les que han convertit al català “emprenyat” en el català “perplex”, antesala del “manfotisme”, taló d´Aquiles de la nostra preuada democràcia.
0 Comentaris
A l´actual temps de greu crisi econòmica, el col·lectiu polític del govern de torn té la difícil missió de vehicular sol·lucions pal·liatives al desori social que provoca la manca de recursos, mentres que la oposición te la de controlar, criticar si cal, les mesures del govern. En aquest escenari, dos elements han agreujat les lògiques discrepàncies govern-oposició, el coneixement ciutadà d'importants casos de corrupció i la radicalització de les greus desqualificacions que mutuamente es dediquen els líders polítics.
Resultat: la política i els polítics crean un important malestar i preocupació entre la ciutadania, descrèdit que obra la porta a l'aparició de discursos antisistema d´origen poc clar, impregnats de populisme i demagogia que fa encara més difusa la situació. Miquel Roca, sentit comú i experiència, ens encen una llum vermella al exposar-nos que, en moments com els actuals, són precisament els polítics els que han de trobar les solucions més raonables i possibilistes; té tota la raó, però personalment hi afegiria una necessària condició sine qua non, que els nostres líders posessin fre a les quasi tavernàries frases despreciatives i desqualificadores dedicades a l´adversari polític. Són aquestes manifestacions públiques les que han convertit al català “emprenyat” en el català “perplex”, antesala del “manfotisme”, taló d´Aquiles de la nostra preuada democràcia.
viernes, 2 de julio de 2010
Gràcies, Europa.
Comentant qui i com anirem a la manifestació contra les retallades de l´Estatut del dia 3, un amic va opinar que, al costat de la senyera, hi hauria d´anar una bandera d´Europa. Primer em va semblar un estirabot. Però, i sentint algunes manifestcions dels líders dels conservadors espanyols, titllant de feixista i marxista al President de la Generalitat, em va semblar molt encertada la metáfora.
Reflexionem: Des de gener del 1986, quan l´Estat Espanyol va entrar a la CEE, la Unió Europea d´avui, molts mils de millons d´euros s´han abocat a les nostres infraestructuras i a les nostres xarxes socials provenents dels fons de cohesió de Bruxel-les.- Però tant o més important que les ajudes materials, cal remarcar la condició “sine qua non” de què aquestes ajudes s´aplicaven a un Estat de Dret.
Aquet Estat de Dret que mantenim des de 1978, ens blinda contra tentacions totalitàries, tentacions totalitàries que avui es filtren subliminalment en les reaccions viscerals d´alguns centralistes espanyols, quan interodueixen terminologies franquistes en la seva oratoria.
A la manifestació del dia 3, entre els milers de senyeres, pensaré que el meu amic tenia raó, ens podrem pronunciar sota una simbólica gran bandera d´Europa. Gràcies, Europa.
Jaume Vallés
Comentant qui i com anirem a la manifestació contra les retallades de l´Estatut del dia 3, un amic va opinar que, al costat de la senyera, hi hauria d´anar una bandera d´Europa. Primer em va semblar un estirabot. Però, i sentint algunes manifestcions dels líders dels conservadors espanyols, titllant de feixista i marxista al President de la Generalitat, em va semblar molt encertada la metáfora.
Reflexionem: Des de gener del 1986, quan l´Estat Espanyol va entrar a la CEE, la Unió Europea d´avui, molts mils de millons d´euros s´han abocat a les nostres infraestructuras i a les nostres xarxes socials provenents dels fons de cohesió de Bruxel-les.- Però tant o més important que les ajudes materials, cal remarcar la condició “sine qua non” de què aquestes ajudes s´aplicaven a un Estat de Dret.
Aquet Estat de Dret que mantenim des de 1978, ens blinda contra tentacions totalitàries, tentacions totalitàries que avui es filtren subliminalment en les reaccions viscerals d´alguns centralistes espanyols, quan interodueixen terminologies franquistes en la seva oratoria.
A la manifestació del dia 3, entre els milers de senyeres, pensaré que el meu amic tenia raó, ens podrem pronunciar sota una simbólica gran bandera d´Europa. Gràcies, Europa.
Jaume Vallés
Suscribirse a:
Entradas (Atom)