Amazgh al Magrib

L´amazigh, cohesionador del Magrib
Els moviments dels ciutadans de la riba Sud de la Mediterrania, exigint formes de govern democratiques, pode marcar un canvi d´epoca per el continent africà i, de retruc, per la UE i tot l´Occident.
Pero no podem repetir el proces de la conferencia de Berlin de 1885, on es va delimitar les frontere de les nacions africanes amb tiralinies, seguint els parametres indicats per exploradors, misioners i militars europeus, amb coneixement molt limitat del territori, de les cultures i identitats dels seus habitants. El resultat, les lluites i guerres entre els mateixos autoctons, i amb els exercits colonials, ha arribat fins els nostres dies.
Occident està obligat a reforçar els punts forts del Magrib modern, entre altres, una cultura que, a l´hora de valorar i decidir la seva propia deriva a part de la religiósa, pugui aglutinar a les societats intelectuals, politiques i civils, del Nord d´Africa. Es tracta de la llengua coneguda entre nosaltres com bereber, pero que es l´amazigh, parla milenaria del 60% dels habitants, (junt amb l´arab,) del Marroc , Argelia, Tunicia, Libia i Egipte .-
La immigracio del Magrib a Europa, ha portat l´amazigh a ambits intelectuals d´Occident, creant amplis cercles d´estudi universitari, per recuperar la seva expresio escrita.- Els moviments regeneracionistes africans ,feran molt be de recuperar un altre denominador comu com es , l´amazigh, que els cohesioni a treballar per un futur de desenvolupament pacific i prosper. A Europa li toca donar un soport afectiu a iniciatives de cohesió social i autoestima, com es la recuperació formal d´una historica llengua que ha sobreviscut dos mil anys.
J.V. Muntadas

Bonisme versus musericordia

“Bonisme” versus misericòrdia.-
Dues paraules d´aparició poc freqüent, “bonisme” i misericordia, m´ han cridat l´atenció durant la lectura d´aquets dies en els rotatius catalans.- “Bonisme”, en la qualificació que fa una plataforma xenòfoba de l´actuació de l´Alcalde de Lleida, al permetre resar en un jardí públic, a un col-lectiu musulmà.- Misericòrdia, en una columna d´Antoni Puigvert, valorant i analitzant reaccions personals provocades per la crisi.
“Bonisme” no m´apareix en cap diccionari català ni castellà. Sembla que té alguna relació amb una definició anglesa, “do gooder”, fer el bé, el que fa el bé. La fundació FAES hi dedica varis escrits, amb títols com “Dret a lo equivocat”, “Teràpia bonista” o “Fraus del bonisme”, lo que em crea de entrada, poca cofiança amb el seu contingut independent.
L´altre paraula, misericòrdia, es ben coneguda per els cristians, tot i que poc usada actualment per els mateixos practicants, Cap dubte amb el seu significat, actitut bondadosa del més afortunat vers els més necssitats, l´acceptació que en fa servir Antoni Puigver en el seu article.
Interpreto doncs, que poden ser dues paraules sinonimes. Soposo que, a mesura que surti als mitjans, “bonisme” apareixerà reconeguda i especificada concretament. Mentres, el que subsciu pensarà que l´Alcalde Lleida va actuar amb misericòrdia.- Si no és així, que algú m´ho aclari, si us plau, ja que, de lo que conec,les fonts que avui utilitzen “bonisme” tenen poca credibilitat.
J.V.Muntadas

El nostre tecer mon

El nostre tercer mon.L´estiu, les vacances, poden comportat hiperactivitat o be mes temps per valorar lectures i noticies que durant l´any consumim a correcuita. Si a mes som conscients de que atrevessem uns moments estelars de la humanitat, es raonable que busquem explicacions a les causes dels convulsos fets que es produeixen.Respecte el 15 M, les revoltes en el mon arab i Londres, Anna Arendt opina que, un grup humà s´aixeca quan creu que el cami de comunicació amb els politics (els poderosos) s´ha interromput o adulterat. Que, realmente, la proliferación de les classes mitjanas per a tothom, pretesa per la doctrina lliberal, ha retrocedit enormemente a favor de la pobresa. Antonio Skarmeta creu que, els nostres aturats i els joves, son conscients de que s´han convertit en la “clase aspiracional”,que no tenen pero que aspiren accedir a lo que s´els oferix, dia i nit, del model que han d´imitar, pero que sempre s´els escapa; aquesta es la seva indignacio.Segons Mariano Aguirre, la xenofovia i el racisme, instigats per els colectius ultradretans d´Europa i America del Nord, serien una maniobra de distraccio, una cortina de fum , sumada a la crisi, per distreurer al personal dels verdaders problemes. Pocs diuen que, agradi o no, la immigració es necessaria a Europa. Economistes, antropolegs i sociolegs independents no troben solucions miraculoses per els temps tumultuosos d´avui, pero si estan d´acord que poden durar i anar a pitjor, si no disminueixn les brutals diferencies entre el primer mon i el tercer mon, tercer mon que ja inclou també als joves aturats de les nostres ciutats. Jaume V.M.

Africa, realitat historica

Àfrica i el realisme històric.
Dominique és un amic, sacerdot congolès, que encara fa servir els termes primer, segon i tercer mon, treballa al Congo, però ha estudiat en els paisos francòfons desenvolupats. Dominique opina que la majoria del tercer món africà, seria un segon món, a mig camí del desenvolupament occidental, si els estats colonials dels segles XIX i XX , al independitzar-se els africants, els paisos ocupants i explotadors durant decades, aquests haguessin deixat una administració autòctona preparada.
La història és tosuda, difícil de manipular.- Al finalitzar la II Gerra Mundial, la ONU, a la llum de la Declaració dels Drets Humans, va acceptar la autodeterminació que comportava lógicament la ràpida descolonització d´Àfrica. Però davant d´aquesta decisió ben raonable, no es van tenir en compte dos aspectes. Primer; que la definició dels límits dels estats africans es varen acordar a la conferència de Berlin de 1885, fixats amb tiralinies per funcionaris europeus, amb rudimentaris coneixements de les identitats dels pobles i rasses d´Àfrica.- Segon; aplicant la teoria del meu amic Dominique, ningú es va cuidar de instruir a ciutadans nacionals, per ocupar el lloc dels funcionaris europeus, que deixaven les administracions a rel de la independència.-
Seguint el fil de la història de l´Àfrica moderna, la realitat ens portarà a acceptar que Occident, sobre tot a Europa, tenim una part molt important de responsabilitat sobre els seus greus problemes. La fam a Somàlia i a Etiòpia , la inestabilitat als paisos arabs, i la immigració, un cop d´ull a la història ens diu que també ens concerneixen.
Jaume.V.M.

Catalunya i la globaltzacio

Resultat d'una llarga tarda d'estiu, convido els lectors d'aquestes línies a acompanyar-me en una vista panoràmica de la possible evolució del nostre futur.
Per començar, una realitat incontestable: fa poc més de mig segle, circumstàncies com les actuals haurien provocat un conflicte bèl·lic mundial; afortunadament, tant els mercats com els estats europeus són conscients que la humanitat no sobreviuria a una III Guerra Mundial.
Descartats els socialismes d'estat i els totalitarismes feixistes l'única sortida raonable és en el marc de l'estat de dret basat en els Dret de l'Home.
Però els estats de dret, sense canviar, han d'adaptar-se a la globalització, a la revolució tecnològica que ha fet que el planeta blau s'hagi fet petit, i on el tercer món coneix la forma de viure del primer i sap que també hi te dret. La immigració, l'aixecament dels pobles àrabs i els moviments dels indignats, són els símptomes d'aquesta aldea global.
La nostra tasca com a catalans consisteix a aprofitar aquest canvi plantejant-nos dos reptes que cal positivar. Primer, el d'integrar al nostre projecte d'identitat nacional els ciutadans d'altres cultures que han vingut a conviure amb nosaltres. Segon, una cohesió social basada en la mutació de l'actual societat de consum en una comunitat de consum responsable. Catalunya pot, Catalunya ha d'aprofitar l'oportunitat que li presenta la globalització.
Sant Adrià de Besòs