La nostre gent, les nostres entitats.
En el proleg d´un recull de llibres sobre l´Historia de Catalunya, titolat “La nostre gent”, (Plaza i Janes editors 1989), Jordi Pujol, President de la Generalitat escribia “ Catalunya es un poble amb una ferma voluntad de ser, la historia de la nostre gent és , en el fons del fons, la historia de nosaltres mateixos”
Les paraules de Jordi Pujol m´han fet pensar que la nostre gent, pero també les nostres institucions civiques, son avui igualment la historia de nosaltres mateixos.- Intentaré explicarme: En aquets ultims anys, un fenomen general de desconfiança en els nostres governants , democraticament elegits pero molt dividits , ha produit en la societat mes compromesa, un sentiment de cert refus , traspassant el lideratge sociologic a persones i entitats fora del marc politic, pero compromeses amb la societat catalana.
Persones que em venen a la memoria, Arcadi Oliveres, Mayor Zaragoza, Pep Guardiola, Pare Manel, Joaquim Mª Puyal, , Josep Cuni, Andreu Buenafuente i molts d´altres, Entitats com Omnium Cultural, Justicia i Pau, CARITAS, Creu Roja, Setem, Metges Sense Fronteres, Sant Egidio, UNESCOCat, els Castellers, el Barça i moltes altres incloses en el marc del Tercer Sector. Son la nostre gent, les nostres entitats. que avui aguanten la torxa del catalanisme transversal, la Catalunya eterna ,a l´espera de que la societat civil recobri la fe en els seus governants, avui massa dividits i dispersos. En el fons del fons, com deia el President Pujol, uns i altres estem escribint la nostre historia.
J.V.Muntadas
domingo, 25 de septiembre de 2011
domingo, 18 de septiembre de 2011
Ja no entenc res
JA NO ENTENC RES !!!
Ja no entenc res, sóc massa gran. Parlo com a veterà de les associacions de veïns del territori comprès entre Sant Adrià, Santa Coloma i Badalona, on fa quatre dècades ens manifestàvem solidàriament davant dels ajuntaments franquistes reclamant, exigint, parcs i jardins per als nostres barris, mobiliari urbà, bancs, fonts, jocs infantils, etc.
Avui llegeixo que l'administració està tancant l'aigua de les fonts i retira els bancs dels espais públics. Són part important del que vàrem aconseguir les associacions de veïns anys anteriors a la Transició. Em diuen que ho demanen els mateixos veïns, ja que s'hi concentren massa persones procedents de la immigració.
Ja no entenc res. Si és veritat el que diuen, el que mai es pot fer es tirar enrere l'ús del que és públic per causes poc clares, com sembla que és el cas. Em pregunto: on és la convivència i la solidaritat veïnal del poderós moviment associatiu que va jugar un paper tan important a la Transició? Ja no entenc res.
Sant Adrià de Besòs
Ja no entenc res, sóc massa gran. Parlo com a veterà de les associacions de veïns del territori comprès entre Sant Adrià, Santa Coloma i Badalona, on fa quatre dècades ens manifestàvem solidàriament davant dels ajuntaments franquistes reclamant, exigint, parcs i jardins per als nostres barris, mobiliari urbà, bancs, fonts, jocs infantils, etc.
Avui llegeixo que l'administració està tancant l'aigua de les fonts i retira els bancs dels espais públics. Són part important del que vàrem aconseguir les associacions de veïns anys anteriors a la Transició. Em diuen que ho demanen els mateixos veïns, ja que s'hi concentren massa persones procedents de la immigració.
Ja no entenc res. Si és veritat el que diuen, el que mai es pot fer es tirar enrere l'ús del que és públic per causes poc clares, com sembla que és el cas. Em pregunto: on és la convivència i la solidaritat veïnal del poderós moviment associatiu que va jugar un paper tan important a la Transició? Ja no entenc res.
Sant Adrià de Besòs
martes, 6 de septiembre de 2011
Espanya, molta pedra a picar !!
Espanya, molta pedra per picar
És molt saludable reflexionar en aquets temps de veritable confusió sobre el rol de Catalunya a Espanya, visualitzat en el canvi-exprés de la Constitució i la sentència contra la immersió lingüística Voldria analitzar el per què de la nostre situació, reflexionar d´on venen els bimets amb els quals hem fet aquest sistell, en la perspectiva d´una resumida llarga mirada enrere.
En un interessant treball de Marc Basset sobre la guerra civil americana, escriu què, fa pocs anys, a Estats Units, encara es deia que « votem com en el passat disparavem », actualment ja en desús a la vista dels resultats elecorals. Opino que podrien ser derives comparables a l´evolució dels territoris espanyols, des de final de la nostre guerra.
Llegit quasi simultàneament al diari francès Liberation, sobre la película “Pain noir”, segons el rotatiu, el film ha fet correr rius de tinta a Espanya, al enfrontar els horrors darrers dels ideals polítics a la guerra civil. Penso que es exagerat, però si que haurem d´acceptar que es donen situacions en que es demostra que hem avançat poc, des 1939. que queda molta pedra per picar en la convivència civil entre les diferentes comunitats de la Península.
En el The New York Times, Thomas Friedman deia que el veritable fi de la Guerra de Secessió americana es va donar amb la victòria de Barack Obama com President dels Estats Units. Com a agosarada associació d´idees, no és exagerat pensar que, la demostració del final ètic i psicològic de la guerra civil espanyola, es donarà quan, com a President del govern de l´Estat, sigui escollit un ciutadà català, d´un col-lectiu català.- Excès d´optimisme, igual a ingenuitat ? L´esperança és l’últim que es perd. Com deíem amb en Miquel Roca….”Per què no”?
És molt saludable reflexionar en aquets temps de veritable confusió sobre el rol de Catalunya a Espanya, visualitzat en el canvi-exprés de la Constitució i la sentència contra la immersió lingüística Voldria analitzar el per què de la nostre situació, reflexionar d´on venen els bimets amb els quals hem fet aquest sistell, en la perspectiva d´una resumida llarga mirada enrere.
En un interessant treball de Marc Basset sobre la guerra civil americana, escriu què, fa pocs anys, a Estats Units, encara es deia que « votem com en el passat disparavem », actualment ja en desús a la vista dels resultats elecorals. Opino que podrien ser derives comparables a l´evolució dels territoris espanyols, des de final de la nostre guerra.
Llegit quasi simultàneament al diari francès Liberation, sobre la película “Pain noir”, segons el rotatiu, el film ha fet correr rius de tinta a Espanya, al enfrontar els horrors darrers dels ideals polítics a la guerra civil. Penso que es exagerat, però si que haurem d´acceptar que es donen situacions en que es demostra que hem avançat poc, des 1939. que queda molta pedra per picar en la convivència civil entre les diferentes comunitats de la Península.
En el The New York Times, Thomas Friedman deia que el veritable fi de la Guerra de Secessió americana es va donar amb la victòria de Barack Obama com President dels Estats Units. Com a agosarada associació d´idees, no és exagerat pensar que, la demostració del final ètic i psicològic de la guerra civil espanyola, es donarà quan, com a President del govern de l´Estat, sigui escollit un ciutadà català, d´un col-lectiu català.- Excès d´optimisme, igual a ingenuitat ? L´esperança és l’últim que es perd. Com deíem amb en Miquel Roca….”Per què no”?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)