Castellet i les relacions Catalunya-Espanya
M´han entristit les paraules de Josep Maria Castellet, Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, quan diu que les relacions culturals Catalunya-Espanya sols es mantenen a titol personal. “Ara els llaços sols existiesen a nivell individual, no van mes enllà”, Quan ho diu Castellet, cal ferne cas, com aexpert en les cultures catalanes i castellanes, la persona que creu fermament que les dues poden conviure, en igualtat de condicions en un Estat que constitucionalment reconeix la pluralitat identitaria i cultural dels seus pobles.
Les anteriors afirmacions seràn probablement considerades politicament incorrectes per alguns sectors dels dos territoris iberics separats fisiscament per l´Ebre, pero les ments obertes dels dos costats, intelectuals o no , ho creiem fermament.
Com experiencia, vaig tenir la oportunitat de col-laborar amb el “Catalunya Hoy”, exposició itinerant de la Generalitat, que “ensenyava” Catalunya per les ciutats mes importants de l´Estat. També vaig prendrer part en les relacions institucionals culturals, representant a l´Ajuntament de la meva ciutat, a poblacions de Castella, Euzkadi, Galicia, Extremadura i Navarra. Durant aquestes relacions, en cap moment vaig tenir l´impresio d´animositat, ni cituadana ni institucional, per part dels anfitrions, vers el meu carácter i taranna catalanista, que en cap moment vaig disimular.
Algunes persones em diuen que, passat quinze anys, res serià igual. No m´ho crec. No dubto que els radicals del futbol i la politica ultra d´alguns col-lectius hagin exercit alguna influencia, pero els pobles no camvien aixis com aixis. Penso que lo que cal es millorar la percepció d´en Castellet, on ell diu “contactes a nivell individual”, cal convertir-ho en “nivell ciutadà” o sigui intercanvis entre entitats i associacions culturals on la ciutadania es tracti de tu a tu, a nivell de carrer, una suggerencia que brindo als guanyadors de les eleccions al Parlament de Catalunya. Castellet i Gaziel (aquest des de on sigui), ben segur que ho aplaudirien.
J.V.Muntadas
sábado, 27 de noviembre de 2010
Catalunya, problema de Esoanya ?
Espanya, problema de Catalunya ?
“El problema polític de Catalunya és Espanya, o el problema polític d´Espanya és Catalunya? Aquesta història de desencontres es va començar a extingir amb la Constitució del 78, però encara hi ha molt camp per correr” Així s´expresava Xavier Vidal-Folch fa deu anys, a “Els catalans i el poder”, compendi d´opinions d´escriptors experimentats sobre l´etern tema de l´encaix Catalunya-Espanya. Passat el temps, penso que el camí recorregut ha estat més aviat a la inversa, no sols en l´escenari polític, també en el cultural, així ho afirma Josep Maria Castellet, recent Premi de les Lletres.
Si el Google es útil de vegades, també és necessari recorrer als llibres de les nostres estanteríes, on retrobo el “Debat català”, del desparegut Baltasar Porcel, un altre recull sobre les relacions Catalunya-Espanya. Però en l´àmbit intelectual, on Aranguren, Ruiz Jiménez, Delibes, Buero Vallejo, Jiménez de Parga, Max Aub i Pierre Vilar desgranaven opinions sobre Catalunya què, avui i aquí, ho dubto que els intelectuals ho expressessin de nou.
Que ens ha passat, Baltasar Porcel donava la seva opinió: “els aconteixements històrics ens han tancat dintre d´un cercle; d´acord, però nosaltres no l´hem tancat també des de dintre? En tot cas, personalment opino que, ens falta diàleg, retornar al diàleg intelectual, cultural i ciutadà, com a fil roig que torni a conectar la societat civil dels dos costats de l´Ebre, intentant evitar els tacticismes polítics.
Trobo molt oportú finalitzar amb un pàrraf de la Constitució de la UNESCO:“Els conflictes neixen en la ment dels homes, per tant és en la ment dels homes on cal bastir els baluards de la pau”
J.V.Muntadas
“El problema polític de Catalunya és Espanya, o el problema polític d´Espanya és Catalunya? Aquesta història de desencontres es va començar a extingir amb la Constitució del 78, però encara hi ha molt camp per correr” Així s´expresava Xavier Vidal-Folch fa deu anys, a “Els catalans i el poder”, compendi d´opinions d´escriptors experimentats sobre l´etern tema de l´encaix Catalunya-Espanya. Passat el temps, penso que el camí recorregut ha estat més aviat a la inversa, no sols en l´escenari polític, també en el cultural, així ho afirma Josep Maria Castellet, recent Premi de les Lletres.
Si el Google es útil de vegades, també és necessari recorrer als llibres de les nostres estanteríes, on retrobo el “Debat català”, del desparegut Baltasar Porcel, un altre recull sobre les relacions Catalunya-Espanya. Però en l´àmbit intelectual, on Aranguren, Ruiz Jiménez, Delibes, Buero Vallejo, Jiménez de Parga, Max Aub i Pierre Vilar desgranaven opinions sobre Catalunya què, avui i aquí, ho dubto que els intelectuals ho expressessin de nou.
Que ens ha passat, Baltasar Porcel donava la seva opinió: “els aconteixements històrics ens han tancat dintre d´un cercle; d´acord, però nosaltres no l´hem tancat també des de dintre? En tot cas, personalment opino que, ens falta diàleg, retornar al diàleg intelectual, cultural i ciutadà, com a fil roig que torni a conectar la societat civil dels dos costats de l´Ebre, intentant evitar els tacticismes polítics.
Trobo molt oportú finalitzar amb un pàrraf de la Constitució de la UNESCO:“Els conflictes neixen en la ment dels homes, per tant és en la ment dels homes on cal bastir els baluards de la pau”
J.V.Muntadas
jueves, 11 de noviembre de 2010
Contracte d´integració
El Contracte d´Integració
El Contracte d´Integració exposat per la senyora Camacho em planteja seriosos dubtes; fent abstracció dels arguments pràctics, que no comparteixo ni discuteixo, sí em surgeix l´obligada pregunta : Coneix la senyora Camacho l´activitat portada a terme per les entitats benèfiques de l´Església catalana, repartint recursos de subsistència a immigrants sense feina, conscient de que, molts d´ells, si tornen ara al seu país, passaran fam?
La senyora Camacho pertany a un col-lectiu polític que es declara catòlic públicament, per tant cristià com el que subscriu aquestes ratlles. El dubtes s´em presenten quan em pregunto si la senyora Camacho no hi veu una contradicció flagrant entre la seva política d´immigració i les seves creences religioses.
J.V.Muntadas
El Contracte d´Integració exposat per la senyora Camacho em planteja seriosos dubtes; fent abstracció dels arguments pràctics, que no comparteixo ni discuteixo, sí em surgeix l´obligada pregunta : Coneix la senyora Camacho l´activitat portada a terme per les entitats benèfiques de l´Església catalana, repartint recursos de subsistència a immigrants sense feina, conscient de que, molts d´ells, si tornen ara al seu país, passaran fam?
La senyora Camacho pertany a un col-lectiu polític que es declara catòlic públicament, per tant cristià com el que subscriu aquestes ratlles. El dubtes s´em presenten quan em pregunto si la senyora Camacho no hi veu una contradicció flagrant entre la seva política d´immigració i les seves creences religioses.
J.V.Muntadas
Empatia politica
Empatia a la politica
Component d´entitat no gubernamental, tinc ocasió de ser convidat a molts actes de la precampanya a les eleccions al Parlament. Personalment retirat de la política activa, no puc resistir la tentació d´expresar la meva opinió, ara i aquí, respecte la politica i els politics d´avui.
La primera constatació consisteix en què, els homes i les dones que avui es dediquen a la politica, es creuen lo que proposen, un plus d´honestetat que cal considerar i que també teniem fa vint anys. Com a valor menys positiu, continua la influencia de franquicia politica, lo que els fa subjectes al sectarisme de partit, dificultant la seva capacitat de sumar, de prioritzar un enfoc mes humà dels problemas de proximitat .
En la meva opinió, la realitat de la crisi economica requeriaria propostes articulades que apropin mes els politics al ciutada del carrer. Si la empatia, (entesa com a capacitat de reconeixer i oferir sincera col-laboració per resoldrer els problemas del proïsme), es trobes a les farmacias i es pogues injectar o prendrer en pastilles, unes bones dosis als candidats millorarien substancialment l´interes de la ciutadania per les propostes del proces electoral que s´aproxima.
El fenomen america del Tea Parthy es va iniciar pel boca-orella, mes que per la comunicació per Internet. La continuitat de la nostre democracia passa necessariament per tornar l´interes per la politica, per el seu protagonisme, pero sols ho serà quan aquesta surti de la seva torre de marfil, baixant a l´arena, explicant les seves propostes de primera mà al ciutadà. Difusió als mitjans, mitins, presencia dels liders a la TV, al twiter o al facebook son necessaries, pero els ciutadans volen percebrer la seva empatia cara a cara.
Empatia politica, un paliatiu a la perillosa onada reaccionaria que s´ens tira al damunt.
Jaume V.M.
.
Component d´entitat no gubernamental, tinc ocasió de ser convidat a molts actes de la precampanya a les eleccions al Parlament. Personalment retirat de la política activa, no puc resistir la tentació d´expresar la meva opinió, ara i aquí, respecte la politica i els politics d´avui.
La primera constatació consisteix en què, els homes i les dones que avui es dediquen a la politica, es creuen lo que proposen, un plus d´honestetat que cal considerar i que també teniem fa vint anys. Com a valor menys positiu, continua la influencia de franquicia politica, lo que els fa subjectes al sectarisme de partit, dificultant la seva capacitat de sumar, de prioritzar un enfoc mes humà dels problemas de proximitat .
En la meva opinió, la realitat de la crisi economica requeriaria propostes articulades que apropin mes els politics al ciutada del carrer. Si la empatia, (entesa com a capacitat de reconeixer i oferir sincera col-laboració per resoldrer els problemas del proïsme), es trobes a les farmacias i es pogues injectar o prendrer en pastilles, unes bones dosis als candidats millorarien substancialment l´interes de la ciutadania per les propostes del proces electoral que s´aproxima.
El fenomen america del Tea Parthy es va iniciar pel boca-orella, mes que per la comunicació per Internet. La continuitat de la nostre democracia passa necessariament per tornar l´interes per la politica, per el seu protagonisme, pero sols ho serà quan aquesta surti de la seva torre de marfil, baixant a l´arena, explicant les seves propostes de primera mà al ciutadà. Difusió als mitjans, mitins, presencia dels liders a la TV, al twiter o al facebook son necessaries, pero els ciutadans volen percebrer la seva empatia cara a cara.
Empatia politica, un paliatiu a la perillosa onada reaccionaria que s´ens tira al damunt.
Jaume V.M.
.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)