Castellet i la cultura

Castellet i les relacions Catalunya-Espanya
M´han entristit les paraules de Josep Maria Castellet, Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, quan diu que les relacions culturals Catalunya-Espanya sols es mantenen a titol personal. “Ara els llaços sols existiesen a nivell individual, no van mes enllà”, Quan ho diu Castellet, cal ferne cas, com aexpert en les cultures catalanes i castellanes, la persona que creu fermament que les dues poden conviure, en igualtat de condicions en un Estat que constitucionalment reconeix la pluralitat identitaria i cultural dels seus pobles.
Les anteriors afirmacions seràn probablement considerades politicament incorrectes per alguns sectors dels dos territoris iberics separats fisiscament per l´Ebre, pero les ments obertes dels dos costats, intelectuals o no , ho creiem fermament.
Com experiencia, vaig tenir la oportunitat de col-laborar amb el “Catalunya Hoy”, exposició itinerant de la Generalitat, que “ensenyava” Catalunya per les ciutats mes importants de l´Estat. També vaig prendrer part en les relacions institucionals culturals, representant a l´Ajuntament de la meva ciutat, a poblacions de Castella, Euzkadi, Galicia, Extremadura i Navarra. Durant aquestes relacions, en cap moment vaig tenir l´impresio d´animositat, ni cituadana ni institucional, per part dels anfitrions, vers el meu carácter i taranna catalanista, que en cap moment vaig disimular.
Algunes persones em diuen que, passat quinze anys, res serià igual. No m´ho crec. No dubto que els radicals del futbol i la politica ultra d´alguns col-lectius hagin exercit alguna influencia, pero els pobles no camvien aixis com aixis. Penso que lo que cal es millorar la percepció d´en Castellet, on ell diu “contactes a nivell individual”, cal convertir-ho en “nivell ciutadà” o sigui intercanvis entre entitats i associacions culturals on la ciutadania es tracti de tu a tu, a nivell de carrer, una suggerencia que brindo als guanyadors de les eleccions al Parlament de Catalunya. Castellet i Gaziel (aquest des de on sigui), ben segur que ho aplaudirien.
J.V.Muntadas