Parole, parole, parole

PAROLE, PAROLE, PAROLE Aquesta última setmana, via TV, he pogut presenciar tres sessions del nostre Parlament, una sobre el document de full de ruta d’ independència i dues d’investidura del nou President.- En les actituts i expresions dels diputats he pogut observar de tot, des de excesssos de gesticulació i paraules polisèmiques, fins a clamoroses ambigüetats teatrals.- N’he tret la impresió de que, els nostres pares de la pàtria, difícilment guanyarien cap premi en un concurs d’oratoria.- Amb quan a qüestions de fons tractades, es dedueix que l’hemicicle esta dividit en tres grups: independentistes, partidaris de terceres vies i unionistes. En cap momento de les llargues hores de debat, he pogut obsevar canvis en les posicions en el grups, que remotament podrien respondre a alguns dels raonaments exposats pels altres col-lectius. La consigna responia sempre a la de defensar la exposició propia en primer lloc, seguit inmediatament per desmuntar la de l’oponent- Resultat com observador: Cap novetat sorgida de les sessions, inclosa la negativa d’investir a Artur Mas.- Millor dit ,si, en algun moment la hombra del President Tarradellas (“no fem el ridicul”) va planar en l’hemicicle.- Tampoc se ben bé perque, en algun moment ,sobre el meu subconcient, saltaven paralues d’una vella cançó italiana, en la que Mina cantava a Alberto “parole, parole, parole soltanto, parole tra noi”, La crua realitat reflesava ben poca cosa mes.- J.V.Muntadas