La nostre gent, les nostres entitats.
En el proleg d´un recull de llibres sobre l´Historia de Catalunya, titolat “La nostre gent”, (Plaza i Janes editors 1989), Jordi Pujol, President de la Generalitat escribia “ Catalunya es un poble amb una ferma voluntad de ser, la historia de la nostre gent és , en el fons del fons, la historia de nosaltres mateixos”
Les paraules de Jordi Pujol m´han fet pensar que la nostre gent, pero també les nostres institucions civiques, son avui igualment la historia de nosaltres mateixos.- Intentaré explicarme: En aquets ultims anys, un fenomen general de desconfiança en els nostres governants , democraticament elegits pero molt dividits , ha produit en la societat mes compromesa, un sentiment de cert refus , traspassant el lideratge sociologic a persones i entitats fora del marc politic, pero compromeses amb la societat catalana.
Persones que em venen a la memoria, Arcadi Oliveres, Mayor Zaragoza, Pep Guardiola, Pare Manel, Joaquim Mª Puyal, , Josep Cuni, Andreu Buenafuente i molts d´altres, Entitats com Omnium Cultural, Justicia i Pau, CARITAS, Creu Roja, Setem, Metges Sense Fronteres, Sant Egidio, UNESCOCat, els Castellers, el Barça i moltes altres incloses en el marc del Tercer Sector. Son la nostre gent, les nostres entitats. que avui aguanten la torxa del catalanisme transversal, la Catalunya eterna ,a l´espera de que la societat civil recobri la fe en els seus governants, avui massa dividits i dispersos. En el fons del fons, com deia el President Pujol, uns i altres estem escribint la nostre historia.
J.V.Muntadas
domingo, 25 de septiembre de 2011
domingo, 18 de septiembre de 2011
Ja no entenc res
JA NO ENTENC RES !!!
Ja no entenc res, sóc massa gran. Parlo com a veterà de les associacions de veïns del territori comprès entre Sant Adrià, Santa Coloma i Badalona, on fa quatre dècades ens manifestàvem solidàriament davant dels ajuntaments franquistes reclamant, exigint, parcs i jardins per als nostres barris, mobiliari urbà, bancs, fonts, jocs infantils, etc.
Avui llegeixo que l'administració està tancant l'aigua de les fonts i retira els bancs dels espais públics. Són part important del que vàrem aconseguir les associacions de veïns anys anteriors a la Transició. Em diuen que ho demanen els mateixos veïns, ja que s'hi concentren massa persones procedents de la immigració.
Ja no entenc res. Si és veritat el que diuen, el que mai es pot fer es tirar enrere l'ús del que és públic per causes poc clares, com sembla que és el cas. Em pregunto: on és la convivència i la solidaritat veïnal del poderós moviment associatiu que va jugar un paper tan important a la Transició? Ja no entenc res.
Sant Adrià de Besòs
Ja no entenc res, sóc massa gran. Parlo com a veterà de les associacions de veïns del territori comprès entre Sant Adrià, Santa Coloma i Badalona, on fa quatre dècades ens manifestàvem solidàriament davant dels ajuntaments franquistes reclamant, exigint, parcs i jardins per als nostres barris, mobiliari urbà, bancs, fonts, jocs infantils, etc.
Avui llegeixo que l'administració està tancant l'aigua de les fonts i retira els bancs dels espais públics. Són part important del que vàrem aconseguir les associacions de veïns anys anteriors a la Transició. Em diuen que ho demanen els mateixos veïns, ja que s'hi concentren massa persones procedents de la immigració.
Ja no entenc res. Si és veritat el que diuen, el que mai es pot fer es tirar enrere l'ús del que és públic per causes poc clares, com sembla que és el cas. Em pregunto: on és la convivència i la solidaritat veïnal del poderós moviment associatiu que va jugar un paper tan important a la Transició? Ja no entenc res.
Sant Adrià de Besòs
martes, 6 de septiembre de 2011
Espanya, molta pedra a picar !!
Espanya, molta pedra per picar
És molt saludable reflexionar en aquets temps de veritable confusió sobre el rol de Catalunya a Espanya, visualitzat en el canvi-exprés de la Constitució i la sentència contra la immersió lingüística Voldria analitzar el per què de la nostre situació, reflexionar d´on venen els bimets amb els quals hem fet aquest sistell, en la perspectiva d´una resumida llarga mirada enrere.
En un interessant treball de Marc Basset sobre la guerra civil americana, escriu què, fa pocs anys, a Estats Units, encara es deia que « votem com en el passat disparavem », actualment ja en desús a la vista dels resultats elecorals. Opino que podrien ser derives comparables a l´evolució dels territoris espanyols, des de final de la nostre guerra.
Llegit quasi simultàneament al diari francès Liberation, sobre la película “Pain noir”, segons el rotatiu, el film ha fet correr rius de tinta a Espanya, al enfrontar els horrors darrers dels ideals polítics a la guerra civil. Penso que es exagerat, però si que haurem d´acceptar que es donen situacions en que es demostra que hem avançat poc, des 1939. que queda molta pedra per picar en la convivència civil entre les diferentes comunitats de la Península.
En el The New York Times, Thomas Friedman deia que el veritable fi de la Guerra de Secessió americana es va donar amb la victòria de Barack Obama com President dels Estats Units. Com a agosarada associació d´idees, no és exagerat pensar que, la demostració del final ètic i psicològic de la guerra civil espanyola, es donarà quan, com a President del govern de l´Estat, sigui escollit un ciutadà català, d´un col-lectiu català.- Excès d´optimisme, igual a ingenuitat ? L´esperança és l’últim que es perd. Com deíem amb en Miquel Roca….”Per què no”?
És molt saludable reflexionar en aquets temps de veritable confusió sobre el rol de Catalunya a Espanya, visualitzat en el canvi-exprés de la Constitució i la sentència contra la immersió lingüística Voldria analitzar el per què de la nostre situació, reflexionar d´on venen els bimets amb els quals hem fet aquest sistell, en la perspectiva d´una resumida llarga mirada enrere.
En un interessant treball de Marc Basset sobre la guerra civil americana, escriu què, fa pocs anys, a Estats Units, encara es deia que « votem com en el passat disparavem », actualment ja en desús a la vista dels resultats elecorals. Opino que podrien ser derives comparables a l´evolució dels territoris espanyols, des de final de la nostre guerra.
Llegit quasi simultàneament al diari francès Liberation, sobre la película “Pain noir”, segons el rotatiu, el film ha fet correr rius de tinta a Espanya, al enfrontar els horrors darrers dels ideals polítics a la guerra civil. Penso que es exagerat, però si que haurem d´acceptar que es donen situacions en que es demostra que hem avançat poc, des 1939. que queda molta pedra per picar en la convivència civil entre les diferentes comunitats de la Península.
En el The New York Times, Thomas Friedman deia que el veritable fi de la Guerra de Secessió americana es va donar amb la victòria de Barack Obama com President dels Estats Units. Com a agosarada associació d´idees, no és exagerat pensar que, la demostració del final ètic i psicològic de la guerra civil espanyola, es donarà quan, com a President del govern de l´Estat, sigui escollit un ciutadà català, d´un col-lectiu català.- Excès d´optimisme, igual a ingenuitat ? L´esperança és l’últim que es perd. Com deíem amb en Miquel Roca….”Per què no”?
sábado, 27 de agosto de 2011
Amazgh al Magrib
L´amazigh, cohesionador del Magrib
Els moviments dels ciutadans de la riba Sud de la Mediterrania, exigint formes de govern democratiques, pode marcar un canvi d´epoca per el continent africà i, de retruc, per la UE i tot l´Occident.
Pero no podem repetir el proces de la conferencia de Berlin de 1885, on es va delimitar les frontere de les nacions africanes amb tiralinies, seguint els parametres indicats per exploradors, misioners i militars europeus, amb coneixement molt limitat del territori, de les cultures i identitats dels seus habitants. El resultat, les lluites i guerres entre els mateixos autoctons, i amb els exercits colonials, ha arribat fins els nostres dies.
Occident està obligat a reforçar els punts forts del Magrib modern, entre altres, una cultura que, a l´hora de valorar i decidir la seva propia deriva a part de la religiósa, pugui aglutinar a les societats intelectuals, politiques i civils, del Nord d´Africa. Es tracta de la llengua coneguda entre nosaltres com bereber, pero que es l´amazigh, parla milenaria del 60% dels habitants, (junt amb l´arab,) del Marroc , Argelia, Tunicia, Libia i Egipte .-
La immigracio del Magrib a Europa, ha portat l´amazigh a ambits intelectuals d´Occident, creant amplis cercles d´estudi universitari, per recuperar la seva expresio escrita.- Els moviments regeneracionistes africans ,feran molt be de recuperar un altre denominador comu com es , l´amazigh, que els cohesioni a treballar per un futur de desenvolupament pacific i prosper. A Europa li toca donar un soport afectiu a iniciatives de cohesió social i autoestima, com es la recuperació formal d´una historica llengua que ha sobreviscut dos mil anys.
J.V. Muntadas
Els moviments dels ciutadans de la riba Sud de la Mediterrania, exigint formes de govern democratiques, pode marcar un canvi d´epoca per el continent africà i, de retruc, per la UE i tot l´Occident.
Pero no podem repetir el proces de la conferencia de Berlin de 1885, on es va delimitar les frontere de les nacions africanes amb tiralinies, seguint els parametres indicats per exploradors, misioners i militars europeus, amb coneixement molt limitat del territori, de les cultures i identitats dels seus habitants. El resultat, les lluites i guerres entre els mateixos autoctons, i amb els exercits colonials, ha arribat fins els nostres dies.
Occident està obligat a reforçar els punts forts del Magrib modern, entre altres, una cultura que, a l´hora de valorar i decidir la seva propia deriva a part de la religiósa, pugui aglutinar a les societats intelectuals, politiques i civils, del Nord d´Africa. Es tracta de la llengua coneguda entre nosaltres com bereber, pero que es l´amazigh, parla milenaria del 60% dels habitants, (junt amb l´arab,) del Marroc , Argelia, Tunicia, Libia i Egipte .-
La immigracio del Magrib a Europa, ha portat l´amazigh a ambits intelectuals d´Occident, creant amplis cercles d´estudi universitari, per recuperar la seva expresio escrita.- Els moviments regeneracionistes africans ,feran molt be de recuperar un altre denominador comu com es , l´amazigh, que els cohesioni a treballar per un futur de desenvolupament pacific i prosper. A Europa li toca donar un soport afectiu a iniciatives de cohesió social i autoestima, com es la recuperació formal d´una historica llengua que ha sobreviscut dos mil anys.
J.V. Muntadas
jueves, 25 de agosto de 2011
Bonisme versus musericordia
“Bonisme” versus misericòrdia.-
Dues paraules d´aparició poc freqüent, “bonisme” i misericordia, m´ han cridat l´atenció durant la lectura d´aquets dies en els rotatius catalans.- “Bonisme”, en la qualificació que fa una plataforma xenòfoba de l´actuació de l´Alcalde de Lleida, al permetre resar en un jardí públic, a un col-lectiu musulmà.- Misericòrdia, en una columna d´Antoni Puigvert, valorant i analitzant reaccions personals provocades per la crisi.
“Bonisme” no m´apareix en cap diccionari català ni castellà. Sembla que té alguna relació amb una definició anglesa, “do gooder”, fer el bé, el que fa el bé. La fundació FAES hi dedica varis escrits, amb títols com “Dret a lo equivocat”, “Teràpia bonista” o “Fraus del bonisme”, lo que em crea de entrada, poca cofiança amb el seu contingut independent.
L´altre paraula, misericòrdia, es ben coneguda per els cristians, tot i que poc usada actualment per els mateixos practicants, Cap dubte amb el seu significat, actitut bondadosa del més afortunat vers els més necssitats, l´acceptació que en fa servir Antoni Puigver en el seu article.
Interpreto doncs, que poden ser dues paraules sinonimes. Soposo que, a mesura que surti als mitjans, “bonisme” apareixerà reconeguda i especificada concretament. Mentres, el que subsciu pensarà que l´Alcalde Lleida va actuar amb misericòrdia.- Si no és així, que algú m´ho aclari, si us plau, ja que, de lo que conec,les fonts que avui utilitzen “bonisme” tenen poca credibilitat.
J.V.Muntadas
Dues paraules d´aparició poc freqüent, “bonisme” i misericordia, m´ han cridat l´atenció durant la lectura d´aquets dies en els rotatius catalans.- “Bonisme”, en la qualificació que fa una plataforma xenòfoba de l´actuació de l´Alcalde de Lleida, al permetre resar en un jardí públic, a un col-lectiu musulmà.- Misericòrdia, en una columna d´Antoni Puigvert, valorant i analitzant reaccions personals provocades per la crisi.
“Bonisme” no m´apareix en cap diccionari català ni castellà. Sembla que té alguna relació amb una definició anglesa, “do gooder”, fer el bé, el que fa el bé. La fundació FAES hi dedica varis escrits, amb títols com “Dret a lo equivocat”, “Teràpia bonista” o “Fraus del bonisme”, lo que em crea de entrada, poca cofiança amb el seu contingut independent.
L´altre paraula, misericòrdia, es ben coneguda per els cristians, tot i que poc usada actualment per els mateixos practicants, Cap dubte amb el seu significat, actitut bondadosa del més afortunat vers els més necssitats, l´acceptació que en fa servir Antoni Puigver en el seu article.
Interpreto doncs, que poden ser dues paraules sinonimes. Soposo que, a mesura que surti als mitjans, “bonisme” apareixerà reconeguda i especificada concretament. Mentres, el que subsciu pensarà que l´Alcalde Lleida va actuar amb misericòrdia.- Si no és així, que algú m´ho aclari, si us plau, ja que, de lo que conec,les fonts que avui utilitzen “bonisme” tenen poca credibilitat.
J.V.Muntadas
sábado, 20 de agosto de 2011
El nostre tecer mon
El nostre tercer mon.L´estiu, les vacances, poden comportat hiperactivitat o be mes temps per valorar lectures i noticies que durant l´any consumim a correcuita. Si a mes som conscients de que atrevessem uns moments estelars de la humanitat, es raonable que busquem explicacions a les causes dels convulsos fets que es produeixen.Respecte el 15 M, les revoltes en el mon arab i Londres, Anna Arendt opina que, un grup humà s´aixeca quan creu que el cami de comunicació amb els politics (els poderosos) s´ha interromput o adulterat. Que, realmente, la proliferación de les classes mitjanas per a tothom, pretesa per la doctrina lliberal, ha retrocedit enormemente a favor de la pobresa. Antonio Skarmeta creu que, els nostres aturats i els joves, son conscients de que s´han convertit en la “clase aspiracional”,que no tenen pero que aspiren accedir a lo que s´els oferix, dia i nit, del model que han d´imitar, pero que sempre s´els escapa; aquesta es la seva indignacio.Segons Mariano Aguirre, la xenofovia i el racisme, instigats per els colectius ultradretans d´Europa i America del Nord, serien una maniobra de distraccio, una cortina de fum , sumada a la crisi, per distreurer al personal dels verdaders problemes. Pocs diuen que, agradi o no, la immigració es necessaria a Europa. Economistes, antropolegs i sociolegs independents no troben solucions miraculoses per els temps tumultuosos d´avui, pero si estan d´acord que poden durar i anar a pitjor, si no disminueixn les brutals diferencies entre el primer mon i el tercer mon, tercer mon que ja inclou també als joves aturats de les nostres ciutats. Jaume V.M.
lunes, 8 de agosto de 2011
Africa, realitat historica
Àfrica i el realisme històric.
Dominique és un amic, sacerdot congolès, que encara fa servir els termes primer, segon i tercer mon, treballa al Congo, però ha estudiat en els paisos francòfons desenvolupats. Dominique opina que la majoria del tercer món africà, seria un segon món, a mig camí del desenvolupament occidental, si els estats colonials dels segles XIX i XX , al independitzar-se els africants, els paisos ocupants i explotadors durant decades, aquests haguessin deixat una administració autòctona preparada.
La història és tosuda, difícil de manipular.- Al finalitzar la II Gerra Mundial, la ONU, a la llum de la Declaració dels Drets Humans, va acceptar la autodeterminació que comportava lógicament la ràpida descolonització d´Àfrica. Però davant d´aquesta decisió ben raonable, no es van tenir en compte dos aspectes. Primer; que la definició dels límits dels estats africans es varen acordar a la conferència de Berlin de 1885, fixats amb tiralinies per funcionaris europeus, amb rudimentaris coneixements de les identitats dels pobles i rasses d´Àfrica.- Segon; aplicant la teoria del meu amic Dominique, ningú es va cuidar de instruir a ciutadans nacionals, per ocupar el lloc dels funcionaris europeus, que deixaven les administracions a rel de la independència.-
Seguint el fil de la història de l´Àfrica moderna, la realitat ens portarà a acceptar que Occident, sobre tot a Europa, tenim una part molt important de responsabilitat sobre els seus greus problemes. La fam a Somàlia i a Etiòpia , la inestabilitat als paisos arabs, i la immigració, un cop d´ull a la història ens diu que també ens concerneixen.
Jaume.V.M.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)