Perilloses diferencies mundials
Cientificament comprobat: els individus que habitan una societat amb menys difrencies economiques, disfuten de mes salut, mes felicitat i mes pau social. Ho afirmen Richard Wilkinson i Kate Picket, después d´el-laborats estudis que reflexen en el seu llibre “The sprit level”.-
Aplicant la teoria a nivell planetari, podriem deduir que si els Estats del mon reduissin les seves abismals diferencies economiques, la convivencia , la salut i la felicitat dels habitants del planeta blau millonaria ostensiblement.
Efectivament, es manifestament objecte de correcció el diferencial de l´index mig PIB/PPA (produccio d´un pais, mes riqueza i poder adquisitiu) entre dos blocs representatius escollits aleatoriament, el d´Occident ric format per Alemania, EEUU, França i Italia, i el de paisos del Sud pobre per Marroc, Argelia, Senegal i Mauritania. Ni mes ni menys el diferencial es de 21 a 1, o sigui que , teoricament, els occidentals som 21 vegades mes rics que els ciutadans dels paisos pobres.
Wilkinson i Ticket es poden estalviar el treball de camp, els conflictes no tots pacifics, entre els membres de la comunitat internacional son un reflexe practic de la seva teoria. Grans diferencies economiques, igual a font de contenciosos greus i no tant greus, pero disputes en definitiva.- Si un mal ben diagnosticat es un mal mig curat, el sentit comu, el menys comu dels sentits, hauria de portar als dirigents mundials a una seriosa reflexio de “real politic”, abans de que sigui massa tard.
J.V. Muntadas
viernes, 21 de agosto de 2009
martes, 11 de agosto de 2009
Abric Romani
Refugi Romani
Nous i vells immigrants de l ´Àrea Metropolitana de Barcelona, viatgem als llocs d´origen aprofitant les vacances.- Àfrica, Sudamèrica, Europa o Andalucia es el seu destí, no tant lluny el del que subscriu que és Capellades, a l´Anoia.
Un ritual a Capellades en aquesta època, és el seguiment dels treballs arqueològics que es realitzen a l ´Abric Romaní, jaciment importantíssim de vestigis del Neandertal, ampli espai al cingle del Capelló, on arqueòlegs i estudiants de l´especialitat desenvolupen una sistemàtica i acurada invetigació, dirigida per Eudald Carbonell, supervisor també dels treballs prehistòrics a Atapuerca , Burgos.
Sols conec a Eudald Carbonell per els seus llibres i la seva fama de prestigiós arqueòleg, pero avui puc dir que he estat testimoni en directe del seu meritós treball, quan, des del mirador de les instal-lacions de l´Abric Romaní, entremig de la quasi febril activitat d´unes trenta persones, professionals i estudiants, el famós arqueòleg, amb una parpalina a la ma, sense guants anava indicant on perforar el mur de roca a dues persones amb martells pneumàtics, a la vegada que ajudaba a desprendren les zones atacades, troços de les quals eren recollits per un altre equip i transportats per ser cuidadosament examinats. Passada mitja hora, ens varem ausentar per un compromis, sense que cap de les acivitats descrites s´hagués acabat.
Eudald Carbonell deu vorejar els sexanta anys, m´ha fet pensar en la diferència entre edat biològica i edat físico-psicològica, també m´ha fet pensar en el meu imaginari d´homenots del país, dels del sentit comú, que tant poc abunden, molts que podrien se-ho es troben embrancats amb estèrils debats partidistas.- Al professional dedicat a la feina, alié a la meritocràcia, Eudald Carbonell, salut.
J.V.Muntadas
Nous i vells immigrants de l ´Àrea Metropolitana de Barcelona, viatgem als llocs d´origen aprofitant les vacances.- Àfrica, Sudamèrica, Europa o Andalucia es el seu destí, no tant lluny el del que subscriu que és Capellades, a l´Anoia.
Un ritual a Capellades en aquesta època, és el seguiment dels treballs arqueològics que es realitzen a l ´Abric Romaní, jaciment importantíssim de vestigis del Neandertal, ampli espai al cingle del Capelló, on arqueòlegs i estudiants de l´especialitat desenvolupen una sistemàtica i acurada invetigació, dirigida per Eudald Carbonell, supervisor també dels treballs prehistòrics a Atapuerca , Burgos.
Sols conec a Eudald Carbonell per els seus llibres i la seva fama de prestigiós arqueòleg, pero avui puc dir que he estat testimoni en directe del seu meritós treball, quan, des del mirador de les instal-lacions de l´Abric Romaní, entremig de la quasi febril activitat d´unes trenta persones, professionals i estudiants, el famós arqueòleg, amb una parpalina a la ma, sense guants anava indicant on perforar el mur de roca a dues persones amb martells pneumàtics, a la vegada que ajudaba a desprendren les zones atacades, troços de les quals eren recollits per un altre equip i transportats per ser cuidadosament examinats. Passada mitja hora, ens varem ausentar per un compromis, sense que cap de les acivitats descrites s´hagués acabat.
Eudald Carbonell deu vorejar els sexanta anys, m´ha fet pensar en la diferència entre edat biològica i edat físico-psicològica, també m´ha fet pensar en el meu imaginari d´homenots del país, dels del sentit comú, que tant poc abunden, molts que podrien se-ho es troben embrancats amb estèrils debats partidistas.- Al professional dedicat a la feina, alié a la meritocràcia, Eudald Carbonell, salut.
J.V.Muntadas
sábado, 8 de agosto de 2009
Sobre el catalan
Sobre el catalanEl profesor Branchadell, en su articulo sobre el catalan ,de 5-08-09, desconfia del multilinguismo que se puede llegar a practicar en Catalunya, que de momento son dos, catalan y castellano, pero que muy pronto pueden ser más, proximamente el ingles.
Quizas el profesor Branchadell habra oido hablar de un pais, que algunos juzgan como modelico, llamado Suiza, donde los alumnos dominan perfectamente cuatro idiomas, frances, aleman,italiano i retisch, seguramente que ahora tambien el ingles. Tranquilo, profesor,los catalanes pronto vendràn obligados tener nociones de chino y arabe, aunque esto va para mas largo.
Jaume Valles
Quizas el profesor Branchadell habra oido hablar de un pais, que algunos juzgan como modelico, llamado Suiza, donde los alumnos dominan perfectamente cuatro idiomas, frances, aleman,italiano i retisch, seguramente que ahora tambien el ingles. Tranquilo, profesor,los catalanes pronto vendràn obligados tener nociones de chino y arabe, aunque esto va para mas largo.
Jaume Valles
catalanofobia
Bracons
En el trancurs d´una visita a familiars allotjats en una casa rural a la Vall de Vianya (Garrotxa), varem passar per el recentment inaugurat tunel de Bracons, a la C-37 entre Vic i Olot. Al retornar, per buscar la C-25 (Eix Transversal) s´ens va ocorrer fer-ho per la C-157, la unica via directa entre la Garrotxa i Osona abans de Bracons.
La C-157 deu ser una de les carreteres amb paisatjes i llocs naturals mes interessants de Catalunya, La Salut, Cantonigros, Rupit i molts d´altres, pero també la mes sinuosa del pais, curves i mes curves que, per els visitants i turistes, es veuen compensades per les belleses naturals a contemplar. Ara be, continuant amb el suposit de que, abans de Bracons era la unica via directa entre Vic i Olot, amb tots els respctes per ecologistes i paisatjistes, amb lo que fa les activitats dels ciutadans de la Garrotxa i Osona, el viaducte i el tunel, eren imprescindibles, almenys aquesta es la meva opinió d´urbanita del Barcelones.
En el trancurs d´una visita a familiars allotjats en una casa rural a la Vall de Vianya (Garrotxa), varem passar per el recentment inaugurat tunel de Bracons, a la C-37 entre Vic i Olot. Al retornar, per buscar la C-25 (Eix Transversal) s´ens va ocorrer fer-ho per la C-157, la unica via directa entre la Garrotxa i Osona abans de Bracons.
La C-157 deu ser una de les carreteres amb paisatjes i llocs naturals mes interessants de Catalunya, La Salut, Cantonigros, Rupit i molts d´altres, pero també la mes sinuosa del pais, curves i mes curves que, per els visitants i turistes, es veuen compensades per les belleses naturals a contemplar. Ara be, continuant amb el suposit de que, abans de Bracons era la unica via directa entre Vic i Olot, amb tots els respctes per ecologistes i paisatjistes, amb lo que fa les activitats dels ciutadans de la Garrotxa i Osona, el viaducte i el tunel, eren imprescindibles, almenys aquesta es la meva opinió d´urbanita del Barcelones.
viernes, 31 de julio de 2009
SUDOKU DE LA IMMIGRACIO
El sudoku de la immigració.
En el marc de la crisis, Occident no te treball per a tothom. S´ens acut que ara sobren els immigrants, pero desseguida es cau en que élls han estat determinants per el nostre desenvolupament i benestar recent, i que tornarán a serho a mig termini, una vegada passada la mala ratcha economica.- Conclusió, que no marxin pero, sobre tot que no en vinguin de nous.
Fora de les nostres fronteres, les consequencies de l´estroncament de les remeses que els nostres immigrant enviaven a les seves famlies pot ser demoledor. Si afegim que Ban Ki Mun denuncia que els recursos de la ONU per els objectius del Mileni per disminuir la extrema pobresa, s´ han reduit a la meitat, podrem calibrar la importancia de la coincidencia dels dos factors
Occident ha de pensar que la resta del planeta va per camins propis, a vegades provocats per nosaltres. L´hemisferi Sud, “els de baix”, Africa i pot ser també America llatina, en pocs mesos es poden trobar davant d´una onada de fam sense precedents, que pot obligar a centenars de milers de ser humans a entrar, com sigui, als paisos rics.
El sudoku de la immigracio sols te un cami de solució per a Occident, concentrat en una sola paraula, solidaritat entre paisos i sers humans. Solidaritat que passa per la coneguda dita, que no cal prendrer al peu de la lletra, pero si com a un principi important que diu, viurer mes senzillament per tal de que els demes puguin senzillament viurer.
En el marc de la crisis, Occident no te treball per a tothom. S´ens acut que ara sobren els immigrants, pero desseguida es cau en que élls han estat determinants per el nostre desenvolupament i benestar recent, i que tornarán a serho a mig termini, una vegada passada la mala ratcha economica.- Conclusió, que no marxin pero, sobre tot que no en vinguin de nous.
Fora de les nostres fronteres, les consequencies de l´estroncament de les remeses que els nostres immigrant enviaven a les seves famlies pot ser demoledor. Si afegim que Ban Ki Mun denuncia que els recursos de la ONU per els objectius del Mileni per disminuir la extrema pobresa, s´ han reduit a la meitat, podrem calibrar la importancia de la coincidencia dels dos factors
Occident ha de pensar que la resta del planeta va per camins propis, a vegades provocats per nosaltres. L´hemisferi Sud, “els de baix”, Africa i pot ser també America llatina, en pocs mesos es poden trobar davant d´una onada de fam sense precedents, que pot obligar a centenars de milers de ser humans a entrar, com sigui, als paisos rics.
El sudoku de la immigracio sols te un cami de solució per a Occident, concentrat en una sola paraula, solidaritat entre paisos i sers humans. Solidaritat que passa per la coneguda dita, que no cal prendrer al peu de la lletra, pero si com a un principi important que diu, viurer mes senzillament per tal de que els demes puguin senzillament viurer.
jueves, 23 de julio de 2009
La desafeccio politica
Causes de la desafeccio politica
Basicament, els poltics son les persones que cada quatre anys escollim per tal de que administrin i gestionin els nostres impostos, pero resulta que, sense cap motiu aparent, la ciutadania atribueix als politics un baix nivell de confianza, de la mateixa manera que als soldats dels exercits la valentia s´els soposa, ultimament als politics s´els hi atribueix certes tendencies manipuladores.
Pero a la realitat, els politics no son res mes que persones com tots nosaltres, amb les mateixes virtuts i els mateixos defectes, la diferencia principal està en que son personalitats publiques, per tant situades a l´aparador social on els situen els mitjans d´informació, responent a la democratica transparencia.
Tot lo anterior no explicaria la poca valoració on situen als politics les enquestes d´opinió dels ciutadans . Personalment abono la hipotesi d´alguns antropolegs socials que justifiquen la famosa desafeccio al poc edificant espectacle que donen els politics en els foros de debat, en els hemicicles dels parlaments, o en les seves manifestacions i declaracions publiques
A l´ultim escenari, en el marc de la discusió respecte la financiacio quasi federal de l´Estat, s´ha donat una demostració d´incongruencia partidista que defensa la teoria de la desafeccio ciutadana per aborriment, en un cercle vicios que s´autoalimentava, en un seguiment de declaracions i contradeclaracions, debats esterils de paraules polisemiques fregant el gamberrisme verbal, tot per tal de desqualificar a l´adversari i per deixar-lo als peus dels caballs.
La ciutadania està formada per persones inteligents, davant l´espectacle poden prendrer dues posicions, la minoritaria apasionarse per determinada tendencia dels debats, l´altre, la majoritaria, desinteresar-se dels afers publics i dedicarse a la vida familiar i professional, son el 68% dels espanyols i el 72% dels catalans.
Personalment brindo als nostres estimats politics, la interpretació positiva d´una maxima de Lampedusa: “cal canviar les formes (de fer politica) per tal de que el fons (la democracia) segueixi igual” De seguir com ara, podriem prendrer mal.
J.V. Muntadas
Basicament, els poltics son les persones que cada quatre anys escollim per tal de que administrin i gestionin els nostres impostos, pero resulta que, sense cap motiu aparent, la ciutadania atribueix als politics un baix nivell de confianza, de la mateixa manera que als soldats dels exercits la valentia s´els soposa, ultimament als politics s´els hi atribueix certes tendencies manipuladores.
Pero a la realitat, els politics no son res mes que persones com tots nosaltres, amb les mateixes virtuts i els mateixos defectes, la diferencia principal està en que son personalitats publiques, per tant situades a l´aparador social on els situen els mitjans d´informació, responent a la democratica transparencia.
Tot lo anterior no explicaria la poca valoració on situen als politics les enquestes d´opinió dels ciutadans . Personalment abono la hipotesi d´alguns antropolegs socials que justifiquen la famosa desafeccio al poc edificant espectacle que donen els politics en els foros de debat, en els hemicicles dels parlaments, o en les seves manifestacions i declaracions publiques
A l´ultim escenari, en el marc de la discusió respecte la financiacio quasi federal de l´Estat, s´ha donat una demostració d´incongruencia partidista que defensa la teoria de la desafeccio ciutadana per aborriment, en un cercle vicios que s´autoalimentava, en un seguiment de declaracions i contradeclaracions, debats esterils de paraules polisemiques fregant el gamberrisme verbal, tot per tal de desqualificar a l´adversari i per deixar-lo als peus dels caballs.
La ciutadania està formada per persones inteligents, davant l´espectacle poden prendrer dues posicions, la minoritaria apasionarse per determinada tendencia dels debats, l´altre, la majoritaria, desinteresar-se dels afers publics i dedicarse a la vida familiar i professional, son el 68% dels espanyols i el 72% dels catalans.
Personalment brindo als nostres estimats politics, la interpretació positiva d´una maxima de Lampedusa: “cal canviar les formes (de fer politica) per tal de que el fons (la democracia) segueixi igual” De seguir com ara, podriem prendrer mal.
J.V. Muntadas
lunes, 20 de julio de 2009
Quaranta anys despres
Pasats quaranta anys
El malhauradament desaparegut escriptor i periodista Antonio Figueruelo va escriurer “Cataluña, historia de una fustracion”, obra important prologada per una altre escriptor desaparegut, Manuel Vazquez Montalban. Durant aquesta segona lectura del llibre, frequentment em venia al cap que es podria tornar a escriurer avui, camviant solsament els noms dels protagonistes.
La brevetat requerida per aquesta carta, m´obliga a extractar alguns dels seus paragrafs, pero intentare que siguin un fidel reflex del constext on Figueruelo esposa les seves tesis, de les quals éll adverteix que poden indignar al tractar d´informar
Dos capitols considero son els mes importants: el de Catalunya-Espanya i el de la Immigració, pero adduint la manca d´espai em limitaré a comentar aquest ultim, escrit en momments en que les connotacions del mot “xarnego” encara s´arrossegaben, mig barrejades amb les teories i dades antropometriques de Vandellos i Maluquer Sostres, mentres que Rafael Campalans esposaba que les queixes dels immigrantsson son les mateixes en totes les societats que reben en el seu si una forta onada de forasters, on el nouvingut te un status economic i cultural inferior als residents, lo qual produeix una espotania segregacio que acava a la llarga amb l´aparicio de corrents ideologiques amb pretensions cientifiques respecte l´estratifcacio del cos social. Maurici Serrahima i Badia Margarit aborden la integració via catalanització previa, pero amb conceptes i formes que Figueruelo considera tendenciosament burgeses o intelectuals.
Per acabar, aconsello als joves antropolegs socials la lectura del llibre de Antonio Figueruelo, escrita fa quaranta anys, on l´autor expresava preocupacions i problemas convivencials que els catalans, vells i nous, hem sapigut resoldrer mitjans un saludable mestizatge que ha situat tots els seus descendents, sense distinció, als llocs de responsabilitat economica, politica i social del pais.
Si pasats quaranta anys mes, el cami de la actual immigració seguéix la deriva i les petjades dels vells “xarnegos” catalans, les preocupacions d´avui es resoldran, com sempre ha fet Catalunya al llarg de la seva historia.
El malhauradament desaparegut escriptor i periodista Antonio Figueruelo va escriurer “Cataluña, historia de una fustracion”, obra important prologada per una altre escriptor desaparegut, Manuel Vazquez Montalban. Durant aquesta segona lectura del llibre, frequentment em venia al cap que es podria tornar a escriurer avui, camviant solsament els noms dels protagonistes.
La brevetat requerida per aquesta carta, m´obliga a extractar alguns dels seus paragrafs, pero intentare que siguin un fidel reflex del constext on Figueruelo esposa les seves tesis, de les quals éll adverteix que poden indignar al tractar d´informar
Dos capitols considero son els mes importants: el de Catalunya-Espanya i el de la Immigració, pero adduint la manca d´espai em limitaré a comentar aquest ultim, escrit en momments en que les connotacions del mot “xarnego” encara s´arrossegaben, mig barrejades amb les teories i dades antropometriques de Vandellos i Maluquer Sostres, mentres que Rafael Campalans esposaba que les queixes dels immigrantsson son les mateixes en totes les societats que reben en el seu si una forta onada de forasters, on el nouvingut te un status economic i cultural inferior als residents, lo qual produeix una espotania segregacio que acava a la llarga amb l´aparicio de corrents ideologiques amb pretensions cientifiques respecte l´estratifcacio del cos social. Maurici Serrahima i Badia Margarit aborden la integració via catalanització previa, pero amb conceptes i formes que Figueruelo considera tendenciosament burgeses o intelectuals.
Per acabar, aconsello als joves antropolegs socials la lectura del llibre de Antonio Figueruelo, escrita fa quaranta anys, on l´autor expresava preocupacions i problemas convivencials que els catalans, vells i nous, hem sapigut resoldrer mitjans un saludable mestizatge que ha situat tots els seus descendents, sense distinció, als llocs de responsabilitat economica, politica i social del pais.
Si pasats quaranta anys mes, el cami de la actual immigració seguéix la deriva i les petjades dels vells “xarnegos” catalans, les preocupacions d´avui es resoldran, com sempre ha fet Catalunya al llarg de la seva historia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)