Les tres xemeneies

Les tres xemeneies de Sant Adrià.- Com adrianenc, tinc l’esperança de que la ciutadania de Sant Adrià, podrá mantenir en peu les seves Tres Xemeneies. Existeixen una colla d’arguments molt solids al seu favor, coneguts per tothom, que ja han estat exposats altres vegades. Pero crec important afegir-hi les anotacions d’un informe del Instituto Nacional del Cáncer, on, en cas de demolició de les xemeneies, hi veig cert paralelisme amb les conseqüencies de l’ensorrament de les torres bessones de Nova York, l’11 de setembre 2001. Diu l’esmentet l’informe : .“Quan va succeir l’atac de la Torre Nord del World Trade Center de New York City, nombroses tones d’asbest es van escampar a l’atmosfera.- Qui va patir els riscos mes grans varen ser els bombers i voluntaris que treballaren en el desmantellament a la Grouns Zero.- Altres persones amb risc varen ser els residents veins i les persones que assistien a les escoles properes, que han necessitat un seguiment a llarg plaç, degut a la seva exposició a l’asbest “.-Per tant, en el cas molt improbable de demolició de les Tres Xemeneies, necessariament s’hauria de tenir molt en compte que al obrir els seus murs superficials externs, s’escamparien determinats materials toxics interns, l’asbest, lo que crec les farien intocables L’ordenció del litoral es molt important, pero ben segur que es trobaran solucions de futur, a la vegada que el manteniment de les xemeneies i la bona salut dels adrianencs. J.V.Muntadas

Parole, parole, parole

PAROLE, PAROLE, PAROLE Aquesta última setmana, via TV, he pogut presenciar tres sessions del nostre Parlament, una sobre el document de full de ruta d’ independència i dues d’investidura del nou President.- En les actituts i expresions dels diputats he pogut observar de tot, des de excesssos de gesticulació i paraules polisèmiques, fins a clamoroses ambigüetats teatrals.- N’he tret la impresió de que, els nostres pares de la pàtria, difícilment guanyarien cap premi en un concurs d’oratoria.- Amb quan a qüestions de fons tractades, es dedueix que l’hemicicle esta dividit en tres grups: independentistes, partidaris de terceres vies i unionistes. En cap momento de les llargues hores de debat, he pogut obsevar canvis en les posicions en el grups, que remotament podrien respondre a alguns dels raonaments exposats pels altres col-lectius. La consigna responia sempre a la de defensar la exposició propia en primer lloc, seguit inmediatament per desmuntar la de l’oponent- Resultat com observador: Cap novetat sorgida de les sessions, inclosa la negativa d’investir a Artur Mas.- Millor dit ,si, en algun moment la hombra del President Tarradellas (“no fem el ridicul”) va planar en l’hemicicle.- Tampoc se ben bé perque, en algun moment ,sobre el meu subconcient, saltaven paralues d’una vella cançó italiana, en la que Mina cantava a Alberto “parole, parole, parole soltanto, parole tra noi”, La crua realitat reflesava ben poca cosa mes.- J.V.Muntadas

Allargar la ma

Allargar la mà Aquesta any ha estat molt prolífic en periodes electorals, que han genererat grans peces oratories, encara que crec que el discurs polític actual no es caracteritza per la seva complexitat . Un exemple que es dóna molt aquets dies es la frase “allargar la mà”, que jo interpreto coma gest que indica generositat i agermanament, pero amb la particularitat que ,realment, ara es manifesta en paraules de responsables politics adreçada normalment a grups oposats, que quasi mai reben resposta, hi si la reben, és en forma de freda negativa.- Conclusió, “allargar la ma” en la política actual, es un pur gest estrategic.- Durant la transicio (des de llavors ha plogut molt) ens va visitar Giulio Andreotti, Ministre Italia interessat en el nostre proces democratic.- De la impresió general positiva, per la historia va quedar una frase seva :”Manca Finezza”.- El politic italia ja no tornarà, pero la seva opinió sobre la política dels 80 flota avui sobre la carregada atmfosfera electoral. També hi torna a faltar molta “finezza”, certament, pot ser mes que mai.- Jaume V.M.

Empatia politica

Empatia és la facultat de saber comprendre els sentiments de l’altre i posar-se en el seu lloc. Quanta falta ens fa l’empatia entre els nostres polítics, particularment entre els nous parlamentaris, els pares de la patria!! Quantes dificultats s’aplanarien si sapiguessin, o volguessin entendre, les bases de l’argumentari de l’antagonista en les seves polémiques. Si, empatia a més de “finezza”, per tal de cuidar les formes en que s’expressen les diferents tendències. La societat demana més entesa pel pacte catalanista. Per fer-ho possible començar per presentar bases d’entesa fàcils. Primer: reconèixer Catalunya com a nació. Segon, prioritzar la tasca per les condicions estrictes de benestar social, tal com s’enten a Europa. A partir d’aquí, elaboració d’un nou Estatut incloent el “tempo” per un referèndum legal, tipus Escócia i Québec. Opino que no sería difícil una entesa catalanista més majoritaria, ampliada sobre l'actual, entre els altres grups principals sortits del 27S, proposta que penso no podria refusar el govern sortit de les properes eleccions espanyoles. Però per això faria falta el que s’anomena “finezza empàtica”, tot el contrari de pronunciaments partidistes, alguns de personals, que ara s’exposen. Que no ho dubtin els nostres polítics, el que espera la ciutadania és una, encara més, amplia entesa catalanista.

Mirant Europa

Mirant a Europa Des de gener del 1986, quan l´Estat Espanyol va entrar a la CEE, ( la Unió Europea d´avui), molts mils de millons d´euros s´han abocat a les nostres infraestructuras i a les nostres xarxes socials provenents dels fons de cohesió de Bruxel•les. Però tant més important que les ajudes materials, cal remarcar la condició “sine qua non” de què aquestes ajudes s´aplicaven a un democratic Estat de Dret.-“ Afortunadament ,continuem funcionant com un Estat democratic de Dret, i gaudint de les condicions de membre de la Unio Europea, amb les seves aventatges i els seus inconvenients, pero amb la introducció d’un conflicte territorial, el que ve enfrontant els governs catalans amb el de l’Estat, iniciat per diferencies economiques, afegides ara a les sempre subjacents questions nacionalistes de Catalunya.- Durant aquets ultims anys, la tendencia a l’independentisme català ha pres una gran magnitut social, degut principalment a errors en les respostes del Govern Central a les ben organitzades aspiracions dels catalanistes. Resultat : una situación d’impas politic sense posicions de ponts dialogants, ni poltics ni mediatics, un estat empatat amb si mateix. Gran part de la ciutadania veu amb preocupació aquesta paralisi política, ja comença a pensar que s’allarga excesivament…i gira els seus ulls a la Unio Europea, situant-la com a possible mediadora entre les parts, avui embarrancades, on la mediacio europea podría ser l’inici de la pau civil, com cami de solucions, entre Espanya i Catalunya.- J.V.Muntadas

Esperit Pau Casals

L’esperit Casals El mes que ve farà quaranta quatre anys que l’Assemblea General de les Nacions Unides va lliurar la Medalla de la Pau a Pau Casals, el nostre gran violoncelista i lluitador per la pau i la democracia.- En el seu celebre discurs durant la cerimonia, va dir Casals : “Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré perquè.- Catalunya va tenir el primer Parlament molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França –aleshores Catalunya- per parlar de pau, en el segle XI. Pau en el mon . Aixo es Catalunya. Es per aixo que estic tan feliç de ser aquí amb vostés. Perque les Nacions Unides que treballen únicament per la pau, están en el meu cor, perque tot alló referent a la pau m’hi va directament” Ja sé que es difícil situar l’esperit Casals en les actuals circunstàncies. Disputes entre nosaltres, i entre nosaltres i l’Estat espanyol ! Em costa imaginar una trobada a Toluges on s’abandonés l’agresivitat verbal dels maximalismes i s’intentes arribar a uns minims comuns denominadors entre tots els grups catalanistes. Senzillament, es tractaria de gestionar junts la pau amb l’Estat, amb la fermesa que dona la rao col-lectiva consensuada. Tant, tant difícil es aplicar l’esperit Casals ?? J.V.Muntadas

Tianjin

Records de Tianjin Fa quasi dues decades, per motius professionals, vaig fer una llarga estada a la ciutat de Tianjin (Republica Popular Xina), la ciutat que recentment ha sofert una important catástrofe industrial.- Recordo una gran ciutat barreija de casc antic i modernes avingudes, amb una gran zona industrial desarrollant-se ràpidament.- Els vestigis de les delegacions europees que s’instal-laren un segle abans, em permeteren asistir alguns festius al ritus catòlic de la seva Catedral , oficiada per sacerdots que parlaven francés, oficis als que assistien tambè gran nombre de fidels xinesos. Sovint, quan dinàvem a la factoria, ens servien un saboròs peix, tipus llobarro, que deien pescaven a un dels afluents del riu Hai que trancorria a prop. La veritat es que, el color de l’aigua del riu, vista des del vehicle que ens transportaven a l’hotel, era d’un sospitòs color marró, pero la realitat és que la meva salut no s’en va ressentir ni molt ni poc. He de manifestar que, els joves tècnics xinesos, varen aprendrer rapidament els proces industrial que els presentavem. Molts d’ells deuen viurer en aquets dies els problemes causats pels incendis. Desijo de tot cor que els puguin resoldrer lo més aviat posible, per be d’ells i de la comunitat internacional.- J.V.Muntadas

Confuses expresions politiques

CONFUSA ACTIVITAT POLITICA En lo que portem d’aquest estiu preelectoral, els nostres politics es relleven per emitir missatges diaris que, personalment, pensó son poc el-laborats i contradictoris.- Probablement ho son per mantenirnos atents i espectants, com preparatius per les eleccions que s’apropen.- Curiosament fan servir advertencies i reflexions molt primaries, com si volguessin fer-se entendrer sense cap esforç, no fos cas que les activitats estiuenques ens distraguessin.- Mitjans hipotessis poc verificables, afirmen i asseveren les propies, pero son negades sistematica i taxativament les opinons expressades per el futur adversari electoral.- No cal ser cap expert en Karl Popper , pero pot ser que es podría valorar com una benevolent interpretació de la seva “societat oberta”, on Popper diu que les hipotesisi no es verifiquen, pero es neguen, i que el nostre cervell es un simple receptor d’idees externes. Resultat en el meu cas: el creuement de tantes opinions pocs fonamentades em confonen, per el que respiro alliberat davant de les expresions d’Angeles Caso quan escriu senzillament que la crisis ens ha portat a “una societat de ciutadans empobrits, de treballadors mal pagats, porucs i sutmisos, tots al servei d’un petit grup de rics i poderosos, cada vegada mes rics i cada vegada mes poderosos”. Conclusio, hem de creurer que el govern que surti del 27/S ho tindrá mes clar que lo que expressen els seus candidats a dia d’avui. J.V. Muntadas

De nou el coltan Soc un dels milers de catalans que varem respirar quan es va confirmar la continuació del Mobyle World Congress a Barcelona, activitat que ajuda a crear llocs de treball i per tant ajuda a erradicar la pobresa.- Pero la denuncia de Caddy Adzuba sobre el que comporta l’obtenció del mineral base dels mobils (el coltan mineral combinació de columbita i tantalita) em fa recordar l’existencia d’un gran desequilibri economic i huma, entre el mon desenvolupat i el país d’origen dels materials dels nostres aparells electronics.- El coltan es troba a diversos paisos, en quantitats reduides, pero ès en La Republica Popular del Congo on hi ha el 75% de les existencies mundials. Lluny de les masacres tribals exterminadores de fa deu anys, causades per la possesio de determinats terrenys i provocades per agents internacionals, sembla que segueixen actualment lluites de menor intensitat entre tribus, mentres que la extrema pobresa persisteix entre la ciutadania, sense resultat positius de la gestio dels diferents governs, al explotar la riqueza minera . No es just que el mon desenvolupat, en gran part gracies al coltan, arriba a coneixements tecnologics impensables, que li faciliten fites de benestar huma i tecnic cada vegada mes avançat, convisqui en les mateixes organitzacions internacionals, ONU, OMS, PNUD etc, amb el país d’on prove la materia prima i que encara viu quasi a la edat mitjana.- Benvingut el Mobile World Congress a Barcelona per molts anys, pero aquest vell idealista utopic que signa la carta, creu que Barcelona, a part de donar totes les facilitats possibles al Congress, li tocaria respondre a la seva tradicio solidaria, demanat a les administracions nacionals i estatals, llencin un crit d’alarma als orgues internacionals per tal de que supervisin les condicions de vida de la ciutadania, que mal sobrevivu, a la superficie de les entranyes de la terra del coltan.

l'HORA DE LES COALICIONS

Del resultat de les recents eleccions locals, a ningú se li escapen dues característiques principals, que són les que fixaran el futur funcionament dels nostres ajuntaments: el nombre de grups en presència en el plenari i la majoria minoritaria de l’equip polític amb més representació. Penso que ens equivoquem quan interpretem que aquestes peculiaritats són un símtoma de feblesa ideològica, ben al contrari. Jo crec que indiquen una rica pluralitat més representativa de la ciutadania popular. Cal reconèixer que la gestió dels temes a resoldre per l’equip de govern resultant, pot fer-se més laboriosa, però el resultat serà més representatiu de la voluntat ciutadana. És aquí on es fa quasi inevitable la formació de coalicions, l’entesa formal entre dos o diversos grups que pacten les decisions per governar, sistema d’organització política corrent a Europa. Amb paraules de Jordi Matas “aprofitem l’oportunitat de formar coalicions en un moment en que la política està molt condicionada pel batec social, que poden contribuir a transformar una societat que deixi enrera una manera de fer política democràtica, però sectària i gens dialogant”.

Refugiats a la UE

Refugiats a Europa París 1957, per primera vegada fora de l’Estat espanyol, camí de Bélgica per una estada de pràctiques industrials a la Walonie . Caminant de la Gare d’Austerlitz a la Gare du Nord, em va impresionar la gran quantitat d’orientals amb els que em creuava en el passos de vianants.- L’explicació va ser fàcil, aplicant la lògica : eren immigrants, persones provenents de la indoxina francesa (actual Vietnam) que en aquell temps formava part de l’imperi colonial francés.- La llunyana anécdota dels meus records, ve a compte a rel dels actuals problemes interns a la Unió Europea, a l’hora de repartirse les quotes de refugiats procedents d’Àfrica.- A les regles i paràmetres recentment establerts,( habitants, dimensions, poder econòmic etc), proposo afegir un factor corrector, un plus , a comptar en funció de si l’Estat, en el passat, el receptor havia estat potència colonial de cada un dels grups de refugiats.- De jove, vaig ser testimoni de que França ja ho aplicava fa més de mig segle. Jaume.V.M.

Resiliencia colectiva

RESILIENCIA SOCIAL COLECTIVA Si be cal considerar el resultat de les enquestes d’opinió, és a l’ambient general de les classes populars, mercats, perruqueries, bars, cafeteries, i sales d’espera dels ambulatoris , on es pot palpar el real ambient d’insatisfacció de la ciutadania, dels que abans qualificàvem com “homes del carrer”.- Les desigualtats econòmiques actuals, rics mes rics, pobres mes pobres, son els temes de fons mes recurrents, bancs , politics i corrupció, falta de treball i els minsos nous salaris , son la concreció d’anècdotes concentrades en aquets àmbits.- Però rarament els nivells de queixes es transformen en indignació clarament expressada en grup .Personalment, arribo a la conclusió de que hi ha un motiu principal que limita i frena les desqualificacions excessives : la por a perdre les restes de la societat del benestar de que encara disposem, tot hi que siguin reduïdes respecte el passat.- Crec que els sociòlegs en dirien resiliència col•lectiva, la resistència a perdre un cert confort social, sostingut per el treball en” negre”,com també ajut de part de la pensió dels pares jubilats o la emigració de familiars a altres països….. Però, quan temps aguantarà el material humà d’aquesta artificial i adulterada societat del benestar ?

Prioritat equivocada

S’han equivocat de prioritats Càritas opina que, durant molt temps, la seva actual activitat benéfica, serà necessària.- Afirma que es deu concretament a que,” els politics ,s’han equivocat de prioritats.-” Consulto el nostre Estatut. En el Preàmbul s’esmenta com necessària la actuació sobre la cohesió social. Amb quan a la Constitució, en el seu Article 1, diu que som “un Estado social y democrático de derecho”.- Si els nostres governants es regeixen, s’autoregulen, per l’Estatut i la Constitució,…¿ a que ve que marginen les qüestions de necessitats socials vitals i ineludibles (les que solucionen les entitats benefiques), emprant els seus recursos per resoldre problemes de política formal majoritàriament prescindible ?? Doncs si, si som indulgents, crec que podem dir que s’han equivocat de prioritats, però també penso que, al fer-ho, cometen a demes un frau de llei, al actuar fora del marc de les normes bàsiques de l’Estat. Si no els actuals , els futurs nous administradors politics post-eleccions, tindràn ocasió d’adreçar el mal camí empres. Diu Confuci “Cometre un error i no corregirlo es un error encara mes gran” J.V.Muntadas

Casuals fets historics

Com tothom qui entra en una edat qualificada com gent gran, guardem en els nostres records fets i anècdotes cíviques viscudes, a part de les familiars. Com a curiositat, la meva dona i jo mantenim fresca la memoria de dues coincidències de fets històrics, en el transcurs de dos dels nostres viatges fora del país. En primer lloc, mencionem la nostre estada a Lisboa a l’inici d’abril de 1974, on ja es respiraven aires de llibertat, cosa que a l’Espanya franquista desconeixiem. Als pocs dies d’abandonar Portugal, la revolucio dels clavells i la cançó Grandola Vila Morena va canviar el país veí, amb gran alegria nostre ja retornats a Catalunya. Passats uns anys, a l’octubre de 1989 vàrem visitar Alemanya, encara dividida; per tant el pas d’un a l’altre sector, el vàrem fer amb tot el rigor fronterer habitual. Poques setmanes després, nosaltres retornats a Barcelona, el 9 de novembre es varen obrir oficialment els passos entre un i altre costat d’Alemanya, amb gran alegria ciutadana que nosaltres vàrem compartir des de casa. Bé, diuen que no hi ha dos sense tres. Segur que el nostre esperit demàcratic, amb poc o amb res va influir en les coincidències dels canvis a Lisboa i a Berlin, però per si de cas, ara hi posem totes les nostres pulsions psíquiques per ajudar que es faci, de veritat, una imprescindible gran regeneració democràtica de la política, aquesta vegada a casa nostra. Has d'identificar-te per escriure comentaris

Justicia redistributiva

Programes de justícia redistributiva Hem sentit dir moltes vegades que la crisi i les retallades varen venir degut a que estiravem mes el braç que la màniga, dit d’una altre manera, que vivíem alegrament per sobre de les nostres possibilitats. Com solució, durant quatre o cinc anys, s’ha aplicat una política d’austeritat que, mitjans les retallades, ha reduït considerablent la nostre societat del benestar.- Consequències: La pobresa a Catalunya, com a tot Espanya, ha augmentat de forma exponencial, ja la situen en un 30%.- La meva sorpresa ha saltat quan m’informen que, al mateix temps que s’aplicaven les polítiques d’austeritat, s’han afavorit a 465 000 milionaris a Espanya, 290 000 d’ells de Catalunya.- Fruit d’una llarga reflexió he arribat a una decissió , considerar seriosament passar els programes dels partits polítics per una mena de sedas ètic i que podria ser el que fou exposat ,no fa gaire, per Salvador Busquets, Director de Càrites. Conté tres eixos orientats a l’àmbit del desemvolupament social, als efectes de la pobresa i la construcció del bé comú. 1) Considerar els indicadors de desigualdat.- 2)Avaluar l’acció política sobre aquets indicadors.-3) Compromís redistributiu per tal d’aproparlos a la mitjana europea. En trobarem algún que s’hi comprometi ? Jaume Valles

El vot de la classe mitjana

El vot de la clase mitjana Destacats economistas i politics, com Noam Chomsky, Anton Costas, Miquel Roca, entre molts d’altres, no es cansen en sostenir que la clase mitjana i mitjana baixa, es el ferment, el fil roig, que uneix,( o al menys fa de pont dialogant) entre les clases populars i les elits que governen l’ economia.- L’anterior afirmació, pot ser massa esquematica, pero defineix el rol esencial que la clase mitjana desenvolupa en el funcionament i menteniment del sistema democratic, tal com l’entenem a Occident, basat en una persona un vot. Durant l’escenari de 2015, el teatre electoral ofereix novetats importants, mes de forma que de fons, pero que pensó omplen de dubtes als dos millons i escaig de vots de la clase mitjana catalana. Si be no es pot descartar l’atractiu de la component soberanista, será important la oferta socialment progresssista dels nous col-lectius, referides a noves cares que, a mes de noves, no están implicades en les corrupteles que han indignat a la ciutadania. Segons Anton Costas. “el gran repte està en la capacitat de recollir aquest malestar de les classes mitjanes”. Personalment afegeixo el fet de la decisió que prenguin aquestes, en arriscar el migrat benestar actual, canviantlo per uns projectes i programes socialment mes avançats, pero a carrec de joves politics poc experimentats. Tornant a Costas “cal que tots siguin capaços, uns i altres, de recollir aquest malestar i practicar un nou progressisme per el segle XXI”. Aixis sigui.

Catalunya eterna

Catalunya eterna Durant les seves dècades daurades, Jordi Pujol va tenir l’habilitat de posar en valor el treball, l’esforç la formalitat i la ètica que caracteritza als catalans, aquets ciutadans de trets marcats principalment per les petjades humanes deixades durant milers d’anys, per el pas de pobles i exercits, entre Àfrica i Europa .- L’expresident va confesar públicament que no va estat fidel a les virtuts que ell ens demanava a la resta de ciutadans.- Però, compte, no ha pogut negar el fet inqüestionable que els atributs positius dels catalans existeixen, son reals, formen part la nostre manera de conviure com a sers humans. -Al respecte, el que subscriu va pronosticar : vindran altres líders, altres personalitats i la pròpia ciutadania que reprendrà la positiva psicosis col•lectiva dels catalans, vells i nous, per fer un país per viure en democràcia i justícia social. Passats vuit mesos, he de dir que, personalitats i ciutadania, si s’han pronunciat i donat a coneixer, pero s’han manifestat vestint un escenari on es fa difícil distingir entre les informacions del proselitisme i les reals , distingir entre propaganda i realitat.- Son contades les explicacions d’avui sobre postulats academics que abans considerbem ineluctables, confoses entre les noves i velles paraules polisemiques que conformen la Catalunya, la Espanya liquida, d’avui. L’antropòleg Claude Levi-Strauss ha escrit: “rien n’est joue, nous pouvons tout reprendre”. Sentencia realista, pensant amb el joves, els que mantenen un fil d’esperança en el meu vell cor de nacionalista català. J.V.Muntadas .- ,

Iberia Repensar Iberia, Nacio de Nacions. En un recent article, Rafael Nadal, enumera i destria encertadament, els desgavells descomunals en que es troveran els col-lectius politics que es personin en cada un dels procesos electoral que tenim a l’horitzo 2015. Des del sectarisme esteril dels partits soberanistes , la escasa unanimitat per tractar amb l’Estat, mes la poca força per imposar la política social programada , amb sols l’unica tendencia positiva: el canvi de .sentit de l’economia. A grans mals, grans reméis. Per començar, el que subscriu pensa que, en aquet proces, el Govern català hauria de renunciar a la independencia com objectiu immediat, A canvi L’Estat actual deuria reconeixer Catalunya com a nacio, com a base inicial d’un ’Estat Associat IBERIC, territori format perimetralment també per Portugal. Be, la formació d’un estat Confederat a la Peninsula, pot semblar una entelequia, el somni d’una nit d’estiu o alguna cosa mes dura. Pero en moments tant supercomplicats com els actual, es quan cal pensar en iniciar alternatives atrevides.-Si verdaderament estimem el futur del nostres nets, abans de refusar la proposta, cal considerarla i valorarla, como ho han fet temps enrera Pessoa, Prim, Prat de la Riba, Unamuno, Castelar, Joan Maragall, Saramago i tants d’altres, Aquest any 2015 hauria de ser l’any de pensar en que, la solució per no repetir tant gegantesc enrenou com el que es presenta , podria estàr en la reconsideració de Iberia com a Nació de Nacions, integrada a Europa.

Europa, ascensor social

Europa . recuperar l’ascensor social. El que subscriu, home gran, va estar en política activa des de la transició, fins la seva jubilació fa una dècada.- Però segueix la política actual , tot i que, a la pràctica, dedica el seu temps a tasques de solidaritat, com voluntari en una entitat benèfica. Pero no m’he pogut sostreure a comparar l’actual crisi socioeconòmica i política, als principis que ens movien fa trenta anys. He arribat a la conclusió de que érem més directes, per ser més innocents. En part m’ho explico perquè, llavors, érem principiants en democràcia, tampoc existia l’Europa tal com es configura avui, ni les noves tecnologies.- Aspiràvem a usar els nous instruments democràtics per caminar vers la fita de l’Estat del Benestar, del que gaudien països veïns. Passat els anys, d’aquella Europa d’economia social, (l’aportació més important que ha fet l’Europa moderna al món) avui sols queda lo que en podríem dir l’aparell organitzatiu, l’estructura. Han oblidat la “Estratègia Europa 2020” com denúncia recentment Càritas Europa, on els pobres paguen per una crisi que no han causat, amb augment preocupant d’aquesta pobresa, ja que de l’esperit fundacional, poca cosa queda. Durant aquesta any, sembrat de processos electorals, veurem partits de dretes i d’esquerres, basats en els filtres europeus, on els objectius socials ( a vegades els econòmics) són un laberint en el que es perd el futur votant. Necessitem recuperar urgentment l’esperit fundacional d’Europa, l’ascensor social. D’altre manera, la motivació de votar serà sols la de canviar les cares dels protagonistes visibles.- Lamentable.- J.V .Muntadas