La questio social

Amb poc més d’una setmana, els nostres prohoms de la política han introduit la paraula “social”, dos o més vegades en els seus comunicats i discursos. Social, com a adjectiu qualificatiu es el “Relatiu a la societat humana, la relació entre els individus pertanyents a les diferents classes de la societat”, segons diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Oriol Junqueras va omplir d'objectius socials la primera part del seu últim discurs-conferència; el Diputat Carles Campuzano va titular el contingut del seu article “La qüestió social”; el nou Ministre de Samitat, Alfonso Alonso, va finalitzar el seu discurs d’investidura qualificant-lo de “social”. El President Mas, en la seva última entrevista va posar èmfasi en que, tot allò social anava junt en tot el projecte soberanista. Tendència positiva, sens dubte, però no del tot innocent, ja que no crec que sigui ni casualitat ni coincidència. Penso que els “spin doctors”, els informats consellers personals del polítics significats, s’han donat compte que les enquestes premien als col·lectius que qualifiquen de socials els seus programes, per regressius que siguin. Acavo consultant el “Casares” de la Real Academia Española: la mateixa definició que el Diccionari de I.E.C. : “la relació entre individus de diferents classes de la societat”, o sigui que social és sinònim de comunitari, colectiu, benèfic… doncs perquè no pensar, segona possibilitat, que la política del país dóna senyals d’orientar-se finalment vers la convivència i el civisme? Ah, l’esperança és l'últim que es perd.

Populismo ?

Carismes i populismes. Si be coneixiem el líders dels ultims deu anys, avui hem d’analitzar les noves cares que han sorgit a la palestra política catalana.- Els nous valors ens van demostrant els seus dots empàtícs de diverses maneres, l´aspecte físic, la manera de vestir, els seus gestes, pero, per sobre de tot, el que diuen i com ho diuen. El seu objectiu es acceder al poder; per arribar-hi han de tenir l’hegemonia política que lograran a canvi d’obtenir vots, el favor dels ciutadans. Es la forma d’actuar en el nostre sistema democràtic, demostrar que poden ser uns bons i honrats administrador dels nostres impostos. La paraula, l’oratoria, és la principal eina per arribar al convenciment de la ciutadania. Un mínim de carisma, bona primera impresió físca i gestual, es bàsic. A partir d’aquí, el que més compta és el que es proposa, però sobre tot, com es proposa.- Condicions que ajuden a l’acceptació majoritària de lo que s’exposa : paraules i frases ben senzilles, repetides, amb propostes d’accions que aportaran ràpids i segurs beneficis de gran millora moral i social, sobre tot de ràpides i fàcils sol-lucions, amb frases clau i paraules força repetides…..basades, evidentment amb una questió central pendent, que crei il-lusió d’un benefici quasi inmediat, que tothom entengui.- Un carisme raonable, un problema pendent i la táctica popular que hem explicat, poden mourer milers i milers de voluntats ciutadanes a seguir un líder que ha sapigut conectar mancances amb il-lusions, encara que no siguin sempre realitzables, la historia ho va demostrar el segle passat , alguns sociolegs ho han anomenat populisme, fácil d’aplicar durant una crisi. Conclusió: hem d’estar molt atents a les presentacions de les noves cares de la política… les bones intencions i les il-lusions son positives, pero han de portar sempre una raonable part de realisme, de possibilisme, lo que els francésos en diuen “faisables”.- J.V.Muntadas

E$ssencia dels catalans

Durant dècades, Jordi Pujol , entre altres coses, ha tingut l’habilitat de posar en valor el treball, l’esforç la formalitat i la ètica que caracteritza als catalans, aquets ciutadans de trets marcats principalment per les petjades humanes deixades durant milers d’anys, per el pas de pobles i exercits, entre Àfrica i Europa .- L’expresident ha explicat públicament que, personalment, no ha estat fidel a les virtuts que ell ens demanava a la resta de ciutadans.- Però, compte, no ha volgut, no ha pogut, negar el fet inqüestionable que els atributs positius dels catalans existeixen, son reals, formen part la seva manera de conviure com a sers humans.- L’antropòleg Claude Levi-Strauss ha escrit: “rien n’est joue, nous pouvons tout reprendre”, vindran altres líders, altres personalitats i la pròpia ciutadania que reprendrà la positiva psicosis col•lectiva dels catalans, vells i nous, per fer un país per viure en democràcia i justícia social.- Per tornar a Levi-Straus “el que ha estat fet, pot esser refet” J.V. Muntadas

El cristianisme a Xina

El cristianisme a Xina Significatives a Seul, les paraules de conciliacio del Papa Francesc ,en la seva visita a Corea, dirigides a tots els ciutadans d’Asia.-Com experiència personal, vaig conèixer el cristianisme asiatic a traves de la República Popular Xina, en el transcurs d’una llarga estada per raons laborals, fa quasi vint anys.. Com a creient, vaig assistir en diverses ocasions a oficis a la ciutat de Tianjin, no lluny de Beijing, on em va admirar la devoció dels fidels en les cerimònies.- Mes tard, vaig tenir ocasio de visitar esglésies de Harbin a Heilongjiang (antiga Manchuria) de creença ortodoxa, herència del temps en que era domini rus. En els dos casos, les esglésies eren edificis monumentals, que no haguessin desentonat en qualsevol ciutat europea. Finalment, en cap moment em vaig sentir vigilat, com tampoc vaig rebre impressió de coacció sobre els fidels, extrem conegut conversant, en llengua francesa, amb sacerdots de les parròquies.- J.V.Muntadas

Estat Iberic

Confederacio d’Estats iberics. Tot i lo que digui la “brunete mediàtica” , el cert es que la societat catalana voldria expresarse en una consulta soberanista.- Em permeto expresar la meva opinio de que, de ferse el referéndum amb resultat positiu , als catalans ens pertocaria, a part de la rapida constitució d’un govern de concentració , obrir negociacions amb el govern central, per consensuar les formes de la nova relació entre els dos territoris. Seria un moment estelar, tant per Catalunya com per Espanya : federalisme, confederalisme, independencia total ? Personalment, crec en el pas mes modern i actual , el confederalisme .Per dues bones raons: Primer,,si be la independencia estricta es molt respectable, Europa real ja s’ha manifestat inequivocament en contra per les greus complicacions que comportaría; Segon,un sistema confederal a la península ibérica, comptant naturalment amb Portugal, obriria una antigua idea practica , mantinguda per intelectuals i politics. No, no es necessari remontarse als carlins ,( Euzkadi al 1876,) ni amb el Pi i Margall de fa un segle. Els Premis Nobels Günter Grass i Jose Saramago, han pàrlat d’un “estat iberic”, no sols com a balsam, sino com a solucio de llarg recorregut per les actuals polemiques territorials d’Espanya . La “Confederacio d’Estats Iberics” tindria grans implicacions economiques i, sobre tot, emocionals, que s’haurien de reflexar en una Constitució confederal, tipus Suiza i EEUU.- Serìa insensat entrar en detalls en aquestes curtes linies, que en definitiva sols expresen el desitg de que Catalunya ,i “la pell del brau”, entrin en el necessari multilateralisme europeu

UNESCO i el Papa francesc

La UNESCO i el Papa Francesc. Que redimonis relacionarà la UNESCO amb el Papa Francesc? es preguntaran els hipotètics lectors d’aquestes línies. Doncs bé, existeix una associació de fets, que intentaré explicar.- Fa un parell de setmanes, vaig tenir ocasió de visitar la seu central d’UNESCO a Paris, una relativament nova construcció, gran obra disenyada per famosos arquitectes, situada a la plaça Fontenoy.- Grans espais interiors, de murals pintats per reconeguts artistas i la gran plaça interior oberta, amb escultures de Calder i Moore entre altres. Tot i la magnificència de les instal•lacions, es respirava certa angoixa patètica i sombria en l’ambient, entre els pocs funcionaris que varem tractar. La descrita impresió personal, em va fer recordar que, desde el 2011, Estats Units primer, seguit d’Israel, Canadà i algun altre país, varen retirar les seves aportacions econòmiques, representant entre el 50 i el 60% del total del pressupost de la UNESCO, tot degut a la entrada de Palestina a la institució per acord de l’Assemblea General. A ningún se li escapa que, actualmente, UNESCO funciona a mig gas, degut a manca de financement. Aquí entraría el Papa Francesc i la recent reunió al Vaticà de Shimon Peres i Mahmud Abbas, mandataris d’Israel i Palestina.- Segur que el Sant Pare busca, amb la trobada, la pau integral a l’Orient mitjà, però una derivada importantíssima de nivell mundial, seria la normalització financera de UNESCO. Aquí s’escau allò de Miquel Marti Pol : “tot està per fer i tot és posible”.-

Histories retrobades

Històries retrobades -------------------------------------------------------------------------------- 0 Comentaris Durant la celebració d’una festa al Museu de la Història de la Immigració, de Sant Adrià de Besòs, organitzada per immigrants marroquins del Rif, entre les seves cançons i dances amazighes, una colla local va també ballar sardanes com activitat intercultural. Com dança final de la ballada, es va convidar als assistents a que s’unissin a la demostració, el que va ampliar la rotllana fins a sobrepassar el lloc on, moments abans, havien pronunciat parlaments referits al Rif. Com resultat, un retrat de l’heroi rifeny Abdelkrim va quedar quasi al centre de la ballada, al costat d’una petita imatge de la Verge de Montserrat, de la colla dels sardanistes. Mentres ballavem (no més se fer els punts curts), al que subscriu se li van aparèixer records de quan era infant, de quan el seu oncle Tonet explicava que havia estat soldat de lleva, i lluitat a la guerra del Rif, de sagnants batalles contra un cap rebel molt valent, però també molt dur amb els que considerava invasor del seu país. Fent volar la imaginació, veig a l’oncle Tonet i a Abdelkrim, aturant les seves pacífiques polèmiques del seu actual paradís, per mirar encuriosits les coses que ara fan conjuntament els catalans i els rifenys. Doncs sí, són activitats dirigides a la recerca d’una convivencia, que allunyi per sempre la repetició de fets similars a les lluites del R

Voluntariat social

VOLUNTARIAT SOCIAL La crisi ha fet que el voluntariat social català, també l’espanyol, hagi doblat el nombre de persones, de totes edats i condició, que oferixen part del seu temps, com suport a la tasca dels professionals de les oeneges, que treballen per pal-liar els desastres derivats de la pobresa severa. L’aument del voluntariat social, posa de relleu la sensibilitat de la ciutadania, una solidaritat amb diferentes etiquetes, humanisme laic, religios, sociopolitic o ,senzillament, satisfaccio personal d’ajudar al proisme, pensionistes i persones aturades que volen ampliar el seu curriculum, reforçant l’acció dels professionals, sense substituirlos. De lo que conec, el temps que la majoria de voluntaris dediquen e la seva tasca benéfica, gira en torn de una a quatre hores setmanals, en els llocs que son mes necessaris, suggerit per els responsables i assistent socials de l’entitat organitzadora on s’adscriuen. De la meva llarga experiencia personal com voluntari, iniciat als Jocs Olimpics fins actualmente a Caritas, sols puc explicar records i episodis satisfactoris.- Diuen els sicolegs que l’atencio desinteressada al proisme, aporta positius beneficis al nostre estat d’anim , que l’altruisme al ser anonim, aumenta la nostra energía interior al omplirnos de intima satisfaccio - M’atreveixo a afegir que, per davant dels politics de “langue de bois” i donades les circunstancies de les panuries de tanta gent, crec que, els voluntaris, fan mes país que moltes figures mediatiques que diariament surten als mitjans.- J.V.Muntadas

Balsams ciutadans

Balsams ciutadans En una tertulia d’amics, persones grans la majoria, es comentava que la crisi omnipresent que afecta a la ciutadania, no es reflexa en les terrasses dels bars, quasi sempre plenes, sobre tot en festius- Juan, un dels mes asidus de la tertulia, va argumentar que per les families, una hora a taula de bar, amb quatre cerveses i un plat de patates “braves”, es suportable per l’economia familiar, a canvi de recordar quan ho podien fer a Canaries o inclus a Cancun. Tomas, el politic de la colla, va seguir el fil de la conversa dient ¿sabeu perque els grups folclorics han aumentat tant els socis, sobre tot dones i sobre tot per aprendrer balls ¿ Donc perque la quota de soci d’aquets grups es minima, quan abans pagaven vint-i-cinc o trenta euros mensuals al gimnas. Son aquestes les opinions d’un gup de majoritariament pensionistes, dificilment generalitzables, pero conviden a pensar que, aquets i altres placebos, semblants a terrases de bars i exercicis fisics de baix cost, podrien ser els balsams ciutadans, que moderen grans indignacions col-lectives subjacents. Pero, fins quan ¿??

Valors republicans

Els vells valors republicans En un viatge familiar llampec (tres dies no son res per reveure Paris), els llocs com la plaça de la Bastilla, amb la columna de Juliol etc, m’han recordat les meves lectures juvenils sobre França i els seus valors republicans. Des de 1792, Occident ha fet grans passos per millorar la convivencia i el benestar dels humans. Pero sobre els principis republicans proclamats en aquella historica epoca, penso que ,actualment , estem fent greus retrocessos. Respecte a “liberté, egalité, fraternite”, la igualtat es la que surt mes mal parada. Es veu no mes que llegint les estadistiques de Catalunya, on les rendes mes altes tenen un poder adquisitiu 16 vegades superior al de les classes populars, amb l’agravant que aquestes ultimes tenen el 36% de families on tots els components es troben a l’atur, o sigui amb risc de pobresa imminent. Penso que no ens hauria de consolar que el tercer valor republica, la fraternitat, disfruta de bona salut, amb les oeneges en plena activitat, curulla de voluntaris i donants, amb una febril acció que personalment no dubto en qualificar de molt util. Pero em dono comte que barrejo parametres i expresions conceptuals, antics valors republicans i modernes situacions de la societat del benestar. Em disculpo ja que ,en definitiva, de lo que es tracta, es de sensibilitzar-nos de que no podem fer passes enrera en la raonable equitat social aconseguida ; a qui pertoqui i tingui orelles, que escolti. J.V.Muntadas Publicat a El PUNT (ahir) La Vanguardia avui

Montoro, asignatura pendent

Assignatura pendent del senyor Montoro 03/04/14 02:00 - JAUME VALLÉS MUNTADAS La ràpida reacció del ministre Montoro, carregant contra l'informe de Càritas sobre la pobresa, posa en evidència la gran distància entre la seva idea de com funciona el país i la dura realitat. Es constata que surt poc del seu despatx i que, quan ho fa, baixa poc del seu cotxe oficial. Crec que el podem convidar a visitar els menjadors socials i les cues dels locals on es dispensen aliments de beneficència. També seria molt instructiu que prengués un cafè amb alguna persona que treballi als serveis socials de barri. Opino que la ignorància del senyor Montoro no és un cas aïllat entre la classe política; ho veiem i ho sentim en la majoria de debats dels nostres hemicicles, estatals o autonòmics. Conèixer la dura realitat dels carrers, especialment dels barris populars, és l'assignatura pendent dels nostres polítics. Si, a més, la ignorància coincideix en un ministeri com el del senyor Montoro, s'expliquen les retallades pressupostàries sobre les partides de benestar social, que es fan sense mesurar les greus conseqüències que afecten els nivells mínims de les famílies. Senyor Montoro, suspens en sensibilitat social. Sant Adrià de Besòs (Barcelonès)

Catalunya al Vatica

Catalunya al Vaticà El govern de Rajoy diu que Catalunya preocupa al Vaticà. Penso que es normal que sigui aixis Quan hi ha contenciosos, per pacifics que siguin, en algún lloc del mon, mes si és en un territorio amic, estic segur que Roma el segueix atentament.- Tinc entes que els bisbes catalans visitan proximament al papa Francesc, naturalment el nostre arquebisbe Martinez-Sistach ente élls, Lo que no sé si podrá parlar, directa i personalment, amb el Sant Pare.- Faig l’esment anterior del Cardenal, degut a que he tingut ocasió d’escoltarlo en algunes visites a centres benefics de l’area metropolitana de Barcelona: sempre, en un momento o altre es lamenta del poc cas que les institucions li fan al demanar un gran pacte, politicament transversal, de lluita contra l’atur i la pobresa.- La crida de Martinez-Sistach, encaixa perfectament amb la trajectoria del papa Francesc.- Segur que, de poguer explicar-li la seva preocupació davant l’aument de la pobresa dels catalans, el papa Francesc la valoraría tant o mes que problema secessionista. J.Vallés Muntadas

Comemeoracions

Commemoracions Uns anys després de la guerra civil, la meva família, immigrant de l’Anoia, es va intal•lar a Barcelona, a la avinguda Gaudí, llavors “general Primo de Rivera”. La meva jove mirada va quedar impresionada per els dos grans monuments ubicats al principi i al final de l’esmentada avinguda, Sagrada Família i Hospital Sant Pau.- Els dos monuments em foren explicats pel meu pare, represaliat república, sobre el que no es deia a les escoles: les obres dels intelectuals del modernisme català, del renaixement del país com ell em deia.- També em va anar parlant de les grans millores modernitzadores introduides per la Mancomunitat de Catalunya i els beneficiosos últims anys de la República, traumàticament finalitzats pel franquisme, relats que m’han acompanyat tota la vida. Encara ara, moltes vegades torno a reflexionar sobre aquelles converses del passat.- Valorant molt positivament els beneficis de la democràcia recobrada, crec que hem deixat de banda els fonaments d’aquells beneficis, sense els quals la reconstrucció de Catalunya hagués estat molt difícil.- Insisteixo, els primers vint-i-cinc anys del segle passat, institucions ,entitats i personalitats de dretes i d’esquerres, varen fer de Catalunya un país modern, del que hem disfrutat, però que poc hem recordat i valorat. Encara hi som a temps.- Si el 2014 es any de conmemoracions, s’imposa recordar a la Mancomunitat de Catalunya i als intelectuals modernistes de tots colors.-Qui tingui orelles que escolti.- J.V.Muntadas

La clau es Europa

LA CLAU ES EUROPA La inmensa majoria dels ciutadans de Catalunya som europeistes. Desde soberanistes fins a unionistes, tots ens sentim europeus.- En el meu cas personal, ho ilustren repetides anècdotes a l’aeroport de Beijing: quan després de llargues estades professionals a la República Popular de Xina, tornava a Catalunya al entrant a l’avió d’Air France, el cor se’m aixemplava i ja em sentia a casa. En l’actual conflicte Catalunya-Espanya, el desllorigador per un resultat positiu, sigui en consulta independentista, sigui en negociació pseudofederal, la clau serà la permanència del país a la Unió Europea.- La futura negociació , inevitable, amb l’Estat central, girarà de fons en l’economia, que es el mateix que dir les relacions amb el vell continent, ja que tots sabem que una Catalunya fora d’Europa tindria un molt difícil recorregut.- Segur que en el debats que s’aproximen, s’obriran diverses espectatives polítiques, soberanistes o no, però hem de tenir sempre en compte que, la existència del nostre país, està lligat a la Unió Europea. La clau és Europa. J.V.Muntadas

Pobresa amagada

Pobreza secreta Enviar esta noticia Aumentar/ Reducir texto Domingo, 9 de febrero del 2014 J. V. Muntadas (Sant Adrià de Besòs) Albert, uno de los jóvenes que forman parte del equipo de monitores voluntarios que hacemos alfabetización en una entidad benéfica religiosa, me dice confidencialmente: "En la cola para la dispensación de alimentos he reconocido a tres personas del país, a las que yo consideraba trabajadores de clase media y que son padres que llevan a sus hijos a una escuela privada concertada. ¿Qué pasa, tan mal estamos?". No he sabido qué contestarle.

Vertigen

VERTIGEN La recent Convenció del Partit Popular a Catalunya, personalment m’ha sorprés desagradablement. En el fons, però sobre tot en les formes, que no dubto en qualificar de provocadores per la majoria dels catalans. Loògicament, les reaccions de polítics i institucions del país s’han produit inmediatament, algunes interessades partidariament, però moltes d’ideari transversal, refusant la falsetat d’arguments i afirmacions, majoritariament desprovistos d’un minim de sentit comú.- Al que subscriu, vell jubilat de la política, , l’enrenou li ha causat com una espècie de vertigen. M’han vingut a la memòria escrits de Gaziel on deia : “el poble castellà, el que ha dominat sempre Espanya com mantenidor de la seva unitat nacional, és un poble d’hidalgos , de guerreros i santos, de místicos i conquistadores”.- Passant a l’actualitat, m’ha semblat molt addients els pensament de Cesar Molinas expresats als Amics del País I al Cercle del Liceu al comentar la situació: veu la política immersa en una crisi del règim, que no és capaç de sortir-ne per si mateixa.- Un govern que sols dedica interés en el què li propociona vots, pot ser democràtic, pero perd la legitimitat quan la ciutadania no està disposada a seguir les seves normes.- Molinas proposa el “maragallisme asimètric”, però no veu un col-lectiu polític capaç de portar-ho a terme.- Afirma, “no volem estimbar-nos, però no sé si som a temps d’evitar-ho” Tot plegat, el vertigen segueix. J.Valles

Pobresa secreta L’Albert, un dels joves que forma part de l’equip de monitors voluntaris que fem alfabetització en una entitat benéfica religiosa, em diu confidencialment: “ a la cua d’aliments que es dispensen, he reconegut tres persones del país, que jo considerava treballadors de classe mitja i que són pares que porten els fills a una escola privada concertada. Què passa, tant malament estem ? No he sapigut que contestar-li.- Solament reafirmar-li que, el que fem com a voluntaris, és una de les diverses formes de solidaritat, que ajuda als que ara ho passen malament, la pobresa que no surt a les estadistiques com en aquest casos, els seus coneguts.- La pobresa secreta. J.V.Muntadas

Ineludible pacte

INELUDIBLE PACTE L’actual camí de la internacionalització del conflicte Catalunya-Espanya no és més que un episodi a sumar al desencontre dels dos governs. Cal dir què, fins ara, el nivell de les valoracions i les crítiques mútues, es mantenen en termes minimament civilitzades. Sigui quin sigui el resultat final del procés, consulta o eleccions plebiscitàries, els dos governs han de ser conscients de què, en cap cas, han de sobrepassar el llenguatge institucional, ja que, tard o d'hora, arribarà el moment de dialogar directament.- La èpica dels anys trenta està afortunadament sobrepasada per la nostre pertenença a Europa. A l´estat propi o a la confederació, s´hi arribarà per la via d’un insoslayable i ineludible pacte Catalunya-Espanya.