El vot de la classe mitjana

El vot de la clase mitjana Destacats economistas i politics, com Noam Chomsky, Anton Costas, Miquel Roca, entre molts d’altres, no es cansen en sostenir que la clase mitjana i mitjana baixa, es el ferment, el fil roig, que uneix,( o al menys fa de pont dialogant) entre les clases populars i les elits que governen l’ economia.- L’anterior afirmació, pot ser massa esquematica, pero defineix el rol esencial que la clase mitjana desenvolupa en el funcionament i menteniment del sistema democratic, tal com l’entenem a Occident, basat en una persona un vot. Durant l’escenari de 2015, el teatre electoral ofereix novetats importants, mes de forma que de fons, pero que pensó omplen de dubtes als dos millons i escaig de vots de la clase mitjana catalana. Si be no es pot descartar l’atractiu de la component soberanista, será important la oferta socialment progresssista dels nous col-lectius, referides a noves cares que, a mes de noves, no están implicades en les corrupteles que han indignat a la ciutadania. Segons Anton Costas. “el gran repte està en la capacitat de recollir aquest malestar de les classes mitjanes”. Personalment afegeixo el fet de la decisió que prenguin aquestes, en arriscar el migrat benestar actual, canviantlo per uns projectes i programes socialment mes avançats, pero a carrec de joves politics poc experimentats. Tornant a Costas “cal que tots siguin capaços, uns i altres, de recollir aquest malestar i practicar un nou progressisme per el segle XXI”. Aixis sigui.

Catalunya eterna

Catalunya eterna Durant les seves dècades daurades, Jordi Pujol va tenir l’habilitat de posar en valor el treball, l’esforç la formalitat i la ètica que caracteritza als catalans, aquets ciutadans de trets marcats principalment per les petjades humanes deixades durant milers d’anys, per el pas de pobles i exercits, entre Àfrica i Europa .- L’expresident va confesar públicament que no va estat fidel a les virtuts que ell ens demanava a la resta de ciutadans.- Però, compte, no ha pogut negar el fet inqüestionable que els atributs positius dels catalans existeixen, son reals, formen part la nostre manera de conviure com a sers humans. -Al respecte, el que subscriu va pronosticar : vindran altres líders, altres personalitats i la pròpia ciutadania que reprendrà la positiva psicosis col•lectiva dels catalans, vells i nous, per fer un país per viure en democràcia i justícia social. Passats vuit mesos, he de dir que, personalitats i ciutadania, si s’han pronunciat i donat a coneixer, pero s’han manifestat vestint un escenari on es fa difícil distingir entre les informacions del proselitisme i les reals , distingir entre propaganda i realitat.- Son contades les explicacions d’avui sobre postulats academics que abans considerbem ineluctables, confoses entre les noves i velles paraules polisemiques que conformen la Catalunya, la Espanya liquida, d’avui. L’antropòleg Claude Levi-Strauss ha escrit: “rien n’est joue, nous pouvons tout reprendre”. Sentencia realista, pensant amb el joves, els que mantenen un fil d’esperança en el meu vell cor de nacionalista català. J.V.Muntadas .- ,

Iberia Repensar Iberia, Nacio de Nacions. En un recent article, Rafael Nadal, enumera i destria encertadament, els desgavells descomunals en que es troveran els col-lectius politics que es personin en cada un dels procesos electoral que tenim a l’horitzo 2015. Des del sectarisme esteril dels partits soberanistes , la escasa unanimitat per tractar amb l’Estat, mes la poca força per imposar la política social programada , amb sols l’unica tendencia positiva: el canvi de .sentit de l’economia. A grans mals, grans reméis. Per començar, el que subscriu pensa que, en aquet proces, el Govern català hauria de renunciar a la independencia com objectiu immediat, A canvi L’Estat actual deuria reconeixer Catalunya com a nacio, com a base inicial d’un ’Estat Associat IBERIC, territori format perimetralment també per Portugal. Be, la formació d’un estat Confederat a la Peninsula, pot semblar una entelequia, el somni d’una nit d’estiu o alguna cosa mes dura. Pero en moments tant supercomplicats com els actual, es quan cal pensar en iniciar alternatives atrevides.-Si verdaderament estimem el futur del nostres nets, abans de refusar la proposta, cal considerarla i valorarla, como ho han fet temps enrera Pessoa, Prim, Prat de la Riba, Unamuno, Castelar, Joan Maragall, Saramago i tants d’altres, Aquest any 2015 hauria de ser l’any de pensar en que, la solució per no repetir tant gegantesc enrenou com el que es presenta , podria estàr en la reconsideració de Iberia com a Nació de Nacions, integrada a Europa.

Europa, ascensor social

Europa . recuperar l’ascensor social. El que subscriu, home gran, va estar en política activa des de la transició, fins la seva jubilació fa una dècada.- Però segueix la política actual , tot i que, a la pràctica, dedica el seu temps a tasques de solidaritat, com voluntari en una entitat benèfica. Pero no m’he pogut sostreure a comparar l’actual crisi socioeconòmica i política, als principis que ens movien fa trenta anys. He arribat a la conclusió de que érem més directes, per ser més innocents. En part m’ho explico perquè, llavors, érem principiants en democràcia, tampoc existia l’Europa tal com es configura avui, ni les noves tecnologies.- Aspiràvem a usar els nous instruments democràtics per caminar vers la fita de l’Estat del Benestar, del que gaudien països veïns. Passat els anys, d’aquella Europa d’economia social, (l’aportació més important que ha fet l’Europa moderna al món) avui sols queda lo que en podríem dir l’aparell organitzatiu, l’estructura. Han oblidat la “Estratègia Europa 2020” com denúncia recentment Càritas Europa, on els pobres paguen per una crisi que no han causat, amb augment preocupant d’aquesta pobresa, ja que de l’esperit fundacional, poca cosa queda. Durant aquesta any, sembrat de processos electorals, veurem partits de dretes i d’esquerres, basats en els filtres europeus, on els objectius socials ( a vegades els econòmics) són un laberint en el que es perd el futur votant. Necessitem recuperar urgentment l’esperit fundacional d’Europa, l’ascensor social. D’altre manera, la motivació de votar serà sols la de canviar les cares dels protagonistes visibles.- Lamentable.- J.V .Muntadas

La questio social

Amb poc més d’una setmana, els nostres prohoms de la política han introduit la paraula “social”, dos o més vegades en els seus comunicats i discursos. Social, com a adjectiu qualificatiu es el “Relatiu a la societat humana, la relació entre els individus pertanyents a les diferents classes de la societat”, segons diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Oriol Junqueras va omplir d'objectius socials la primera part del seu últim discurs-conferència; el Diputat Carles Campuzano va titular el contingut del seu article “La qüestió social”; el nou Ministre de Samitat, Alfonso Alonso, va finalitzar el seu discurs d’investidura qualificant-lo de “social”. El President Mas, en la seva última entrevista va posar èmfasi en que, tot allò social anava junt en tot el projecte soberanista. Tendència positiva, sens dubte, però no del tot innocent, ja que no crec que sigui ni casualitat ni coincidència. Penso que els “spin doctors”, els informats consellers personals del polítics significats, s’han donat compte que les enquestes premien als col·lectius que qualifiquen de socials els seus programes, per regressius que siguin. Acavo consultant el “Casares” de la Real Academia Española: la mateixa definició que el Diccionari de I.E.C. : “la relació entre individus de diferents classes de la societat”, o sigui que social és sinònim de comunitari, colectiu, benèfic… doncs perquè no pensar, segona possibilitat, que la política del país dóna senyals d’orientar-se finalment vers la convivència i el civisme? Ah, l’esperança és l'últim que es perd.

Populismo ?

Carismes i populismes. Si be coneixiem el líders dels ultims deu anys, avui hem d’analitzar les noves cares que han sorgit a la palestra política catalana.- Els nous valors ens van demostrant els seus dots empàtícs de diverses maneres, l´aspecte físic, la manera de vestir, els seus gestes, pero, per sobre de tot, el que diuen i com ho diuen. El seu objectiu es acceder al poder; per arribar-hi han de tenir l’hegemonia política que lograran a canvi d’obtenir vots, el favor dels ciutadans. Es la forma d’actuar en el nostre sistema democràtic, demostrar que poden ser uns bons i honrats administrador dels nostres impostos. La paraula, l’oratoria, és la principal eina per arribar al convenciment de la ciutadania. Un mínim de carisma, bona primera impresió físca i gestual, es bàsic. A partir d’aquí, el que més compta és el que es proposa, però sobre tot, com es proposa.- Condicions que ajuden a l’acceptació majoritària de lo que s’exposa : paraules i frases ben senzilles, repetides, amb propostes d’accions que aportaran ràpids i segurs beneficis de gran millora moral i social, sobre tot de ràpides i fàcils sol-lucions, amb frases clau i paraules força repetides…..basades, evidentment amb una questió central pendent, que crei il-lusió d’un benefici quasi inmediat, que tothom entengui.- Un carisme raonable, un problema pendent i la táctica popular que hem explicat, poden mourer milers i milers de voluntats ciutadanes a seguir un líder que ha sapigut conectar mancances amb il-lusions, encara que no siguin sempre realitzables, la historia ho va demostrar el segle passat , alguns sociolegs ho han anomenat populisme, fácil d’aplicar durant una crisi. Conclusió: hem d’estar molt atents a les presentacions de les noves cares de la política… les bones intencions i les il-lusions son positives, pero han de portar sempre una raonable part de realisme, de possibilisme, lo que els francésos en diuen “faisables”.- J.V.Muntadas

E$ssencia dels catalans

Durant dècades, Jordi Pujol , entre altres coses, ha tingut l’habilitat de posar en valor el treball, l’esforç la formalitat i la ètica que caracteritza als catalans, aquets ciutadans de trets marcats principalment per les petjades humanes deixades durant milers d’anys, per el pas de pobles i exercits, entre Àfrica i Europa .- L’expresident ha explicat públicament que, personalment, no ha estat fidel a les virtuts que ell ens demanava a la resta de ciutadans.- Però, compte, no ha volgut, no ha pogut, negar el fet inqüestionable que els atributs positius dels catalans existeixen, son reals, formen part la seva manera de conviure com a sers humans.- L’antropòleg Claude Levi-Strauss ha escrit: “rien n’est joue, nous pouvons tout reprendre”, vindran altres líders, altres personalitats i la pròpia ciutadania que reprendrà la positiva psicosis col•lectiva dels catalans, vells i nous, per fer un país per viure en democràcia i justícia social.- Per tornar a Levi-Straus “el que ha estat fet, pot esser refet” J.V. Muntadas