Federalnacionalisma

Federalisme nacionalista
Penso que els pertanyents a la generación de la transició democratica, activistes entre 1960 i 1980, la polemica sobre l´estat de les autonomies la recordem com una forçada decisió que es quedava curta per Catalunya. Dos comentaristes de reconeguda independencia politica, Enric Juliana i Jose Antonio Zarzalejos, recentment han posat negre sobre blanc la questio ; també he rellegit a Rovira i Virgili, historic president del Parlament, gran analista dels drets nacionals de de Catalunya relacionats amb l´Estat espanyol, lectures que aconsello per a treuren conclusions raonables.
Si be fets posteriors a la transició (intent de cop d´Estat i la previsió de la distribució dels fons de cohesió europeus) varen portar al famos “café para todos”, en epoca de vaques flaques com l´actual, es posen de relleu els problemes de la seva aplicació en territoris amb escasos elements identitaris, insufient demografía , poc pes economic i escasa singularitat cultural.
Tard o dora, mes dora que tard, s´arribarà a la conclusió d´aplicar una necesaria asimetría entre territoris (ja és efectiva a Euzkadi i Navarra) per lo qual s´haurà de vencer la resistencia de la “brunete mediatica” i la de noves castes politiques hereves del tardofranquisme, que agiten el lema del “catalan insolidario”. Pero primer caldrà posar d´acord a nacionalistes catalans i bascos, socialistes federals i conservadors regeneracionistes, que encara en queden. Una quasiutopia que podriem anomenar “estat federalnacionalista”.
Jaume V.M.