El sudoku de la immigració.
En el marc de la crisis, Occident no te treball per a tothom. S´ens acut que ara sobren els immigrants, pero desseguida es cau en que élls han estat determinants per el nostre desenvolupament i benestar recent, i que tornarán a serho a mig termini, una vegada passada la mala ratcha economica.- Conclusió, que no marxin pero, sobre tot que no en vinguin de nous.
Fora de les nostres fronteres, les consequencies de l´estroncament de les remeses que els nostres immigrant enviaven a les seves famlies pot ser demoledor. Si afegim que Ban Ki Mun denuncia que els recursos de la ONU per els objectius del Mileni per disminuir la extrema pobresa, s´ han reduit a la meitat, podrem calibrar la importancia de la coincidencia dels dos factors
Occident ha de pensar que la resta del planeta va per camins propis, a vegades provocats per nosaltres. L´hemisferi Sud, “els de baix”, Africa i pot ser també America llatina, en pocs mesos es poden trobar davant d´una onada de fam sense precedents, que pot obligar a centenars de milers de ser humans a entrar, com sigui, als paisos rics.
El sudoku de la immigracio sols te un cami de solució per a Occident, concentrat en una sola paraula, solidaritat entre paisos i sers humans. Solidaritat que passa per la coneguda dita, que no cal prendrer al peu de la lletra, pero si com a un principi important que diu, viurer mes senzillament per tal de que els demes puguin senzillament viurer.
viernes, 31 de julio de 2009
jueves, 23 de julio de 2009
La desafeccio politica
Causes de la desafeccio politica
Basicament, els poltics son les persones que cada quatre anys escollim per tal de que administrin i gestionin els nostres impostos, pero resulta que, sense cap motiu aparent, la ciutadania atribueix als politics un baix nivell de confianza, de la mateixa manera que als soldats dels exercits la valentia s´els soposa, ultimament als politics s´els hi atribueix certes tendencies manipuladores.
Pero a la realitat, els politics no son res mes que persones com tots nosaltres, amb les mateixes virtuts i els mateixos defectes, la diferencia principal està en que son personalitats publiques, per tant situades a l´aparador social on els situen els mitjans d´informació, responent a la democratica transparencia.
Tot lo anterior no explicaria la poca valoració on situen als politics les enquestes d´opinió dels ciutadans . Personalment abono la hipotesi d´alguns antropolegs socials que justifiquen la famosa desafeccio al poc edificant espectacle que donen els politics en els foros de debat, en els hemicicles dels parlaments, o en les seves manifestacions i declaracions publiques
A l´ultim escenari, en el marc de la discusió respecte la financiacio quasi federal de l´Estat, s´ha donat una demostració d´incongruencia partidista que defensa la teoria de la desafeccio ciutadana per aborriment, en un cercle vicios que s´autoalimentava, en un seguiment de declaracions i contradeclaracions, debats esterils de paraules polisemiques fregant el gamberrisme verbal, tot per tal de desqualificar a l´adversari i per deixar-lo als peus dels caballs.
La ciutadania està formada per persones inteligents, davant l´espectacle poden prendrer dues posicions, la minoritaria apasionarse per determinada tendencia dels debats, l´altre, la majoritaria, desinteresar-se dels afers publics i dedicarse a la vida familiar i professional, son el 68% dels espanyols i el 72% dels catalans.
Personalment brindo als nostres estimats politics, la interpretació positiva d´una maxima de Lampedusa: “cal canviar les formes (de fer politica) per tal de que el fons (la democracia) segueixi igual” De seguir com ara, podriem prendrer mal.
J.V. Muntadas
Basicament, els poltics son les persones que cada quatre anys escollim per tal de que administrin i gestionin els nostres impostos, pero resulta que, sense cap motiu aparent, la ciutadania atribueix als politics un baix nivell de confianza, de la mateixa manera que als soldats dels exercits la valentia s´els soposa, ultimament als politics s´els hi atribueix certes tendencies manipuladores.
Pero a la realitat, els politics no son res mes que persones com tots nosaltres, amb les mateixes virtuts i els mateixos defectes, la diferencia principal està en que son personalitats publiques, per tant situades a l´aparador social on els situen els mitjans d´informació, responent a la democratica transparencia.
Tot lo anterior no explicaria la poca valoració on situen als politics les enquestes d´opinió dels ciutadans . Personalment abono la hipotesi d´alguns antropolegs socials que justifiquen la famosa desafeccio al poc edificant espectacle que donen els politics en els foros de debat, en els hemicicles dels parlaments, o en les seves manifestacions i declaracions publiques
A l´ultim escenari, en el marc de la discusió respecte la financiacio quasi federal de l´Estat, s´ha donat una demostració d´incongruencia partidista que defensa la teoria de la desafeccio ciutadana per aborriment, en un cercle vicios que s´autoalimentava, en un seguiment de declaracions i contradeclaracions, debats esterils de paraules polisemiques fregant el gamberrisme verbal, tot per tal de desqualificar a l´adversari i per deixar-lo als peus dels caballs.
La ciutadania està formada per persones inteligents, davant l´espectacle poden prendrer dues posicions, la minoritaria apasionarse per determinada tendencia dels debats, l´altre, la majoritaria, desinteresar-se dels afers publics i dedicarse a la vida familiar i professional, son el 68% dels espanyols i el 72% dels catalans.
Personalment brindo als nostres estimats politics, la interpretació positiva d´una maxima de Lampedusa: “cal canviar les formes (de fer politica) per tal de que el fons (la democracia) segueixi igual” De seguir com ara, podriem prendrer mal.
J.V. Muntadas
lunes, 20 de julio de 2009
Quaranta anys despres
Pasats quaranta anys
El malhauradament desaparegut escriptor i periodista Antonio Figueruelo va escriurer “Cataluña, historia de una fustracion”, obra important prologada per una altre escriptor desaparegut, Manuel Vazquez Montalban. Durant aquesta segona lectura del llibre, frequentment em venia al cap que es podria tornar a escriurer avui, camviant solsament els noms dels protagonistes.
La brevetat requerida per aquesta carta, m´obliga a extractar alguns dels seus paragrafs, pero intentare que siguin un fidel reflex del constext on Figueruelo esposa les seves tesis, de les quals éll adverteix que poden indignar al tractar d´informar
Dos capitols considero son els mes importants: el de Catalunya-Espanya i el de la Immigració, pero adduint la manca d´espai em limitaré a comentar aquest ultim, escrit en momments en que les connotacions del mot “xarnego” encara s´arrossegaben, mig barrejades amb les teories i dades antropometriques de Vandellos i Maluquer Sostres, mentres que Rafael Campalans esposaba que les queixes dels immigrantsson son les mateixes en totes les societats que reben en el seu si una forta onada de forasters, on el nouvingut te un status economic i cultural inferior als residents, lo qual produeix una espotania segregacio que acava a la llarga amb l´aparicio de corrents ideologiques amb pretensions cientifiques respecte l´estratifcacio del cos social. Maurici Serrahima i Badia Margarit aborden la integració via catalanització previa, pero amb conceptes i formes que Figueruelo considera tendenciosament burgeses o intelectuals.
Per acabar, aconsello als joves antropolegs socials la lectura del llibre de Antonio Figueruelo, escrita fa quaranta anys, on l´autor expresava preocupacions i problemas convivencials que els catalans, vells i nous, hem sapigut resoldrer mitjans un saludable mestizatge que ha situat tots els seus descendents, sense distinció, als llocs de responsabilitat economica, politica i social del pais.
Si pasats quaranta anys mes, el cami de la actual immigració seguéix la deriva i les petjades dels vells “xarnegos” catalans, les preocupacions d´avui es resoldran, com sempre ha fet Catalunya al llarg de la seva historia.
El malhauradament desaparegut escriptor i periodista Antonio Figueruelo va escriurer “Cataluña, historia de una fustracion”, obra important prologada per una altre escriptor desaparegut, Manuel Vazquez Montalban. Durant aquesta segona lectura del llibre, frequentment em venia al cap que es podria tornar a escriurer avui, camviant solsament els noms dels protagonistes.
La brevetat requerida per aquesta carta, m´obliga a extractar alguns dels seus paragrafs, pero intentare que siguin un fidel reflex del constext on Figueruelo esposa les seves tesis, de les quals éll adverteix que poden indignar al tractar d´informar
Dos capitols considero son els mes importants: el de Catalunya-Espanya i el de la Immigració, pero adduint la manca d´espai em limitaré a comentar aquest ultim, escrit en momments en que les connotacions del mot “xarnego” encara s´arrossegaben, mig barrejades amb les teories i dades antropometriques de Vandellos i Maluquer Sostres, mentres que Rafael Campalans esposaba que les queixes dels immigrantsson son les mateixes en totes les societats que reben en el seu si una forta onada de forasters, on el nouvingut te un status economic i cultural inferior als residents, lo qual produeix una espotania segregacio que acava a la llarga amb l´aparicio de corrents ideologiques amb pretensions cientifiques respecte l´estratifcacio del cos social. Maurici Serrahima i Badia Margarit aborden la integració via catalanització previa, pero amb conceptes i formes que Figueruelo considera tendenciosament burgeses o intelectuals.
Per acabar, aconsello als joves antropolegs socials la lectura del llibre de Antonio Figueruelo, escrita fa quaranta anys, on l´autor expresava preocupacions i problemas convivencials que els catalans, vells i nous, hem sapigut resoldrer mitjans un saludable mestizatge que ha situat tots els seus descendents, sense distinció, als llocs de responsabilitat economica, politica i social del pais.
Si pasats quaranta anys mes, el cami de la actual immigració seguéix la deriva i les petjades dels vells “xarnegos” catalans, les preocupacions d´avui es resoldran, com sempre ha fet Catalunya al llarg de la seva historia.
domingo, 19 de julio de 2009
Els veins del sud
Els veins del Sud
Gran veritat es que res existeix si no hi ha public, si no surt en els mitjans d´informació, vegis si no el drama de la noia marroquina que, embarazada, va morir a causa de la nova grip, salvant-se el nadó, que també mor als pocs dies per un error hospitalari.
El fet anterior ens aboca a valorar que la immigració marroquina es la majoritaria a Espanya, especialment a Catalunya, quasi tres centenars de milers que viuen i treballen (sempre que poden) entre nosaltres.
Fent abstracció dels segles que els musulmans africans, progenitors dels actuals nouvinguts, vivien a la peninsula, els episodis de coincidencies mes recents, han estat frequents, trobades no sempre pacifiques en el marc indefugile de les guerres colonials
El centenari de la Setmana Tragica ens recordarà que, els ciutadans barcelonins, es revelaren contra les lleves de soldats , en desacord amb una guerra colonial que els catalans jutjabem inutil, que va portar vergonyoses derrotes i que va culminar amb encara mes vergonyosos bombardeijos amb gas venenos contra la poblacio civil del Rif.
Soldats marroquins també prengueren part, com tropa auxiliar franquista, a la invasió de Catalunya al 1939 , va ser llavors quan el meu oncle Tonet , que havia estat soldat de lleva al Rif, m´explicaba que va tenir ocasió de recordar el seu coneixement del bereber (en realitat era l´amazigh) amb persones d´aquela tropa, quan li demanaben menjar, al passar per la masia familiar de l´Anoia.
Ells ens deien “paisas”, nosaltres els deiem “moros”. En un esperançador proxim futur, tots serem ciutadans de ple dret, en el marc d´una diversitat que lluny de ser perjudicial, serà on Catalunya tindrà la oportunitat de treuren la seva força.
Gran veritat es que res existeix si no hi ha public, si no surt en els mitjans d´informació, vegis si no el drama de la noia marroquina que, embarazada, va morir a causa de la nova grip, salvant-se el nadó, que també mor als pocs dies per un error hospitalari.
El fet anterior ens aboca a valorar que la immigració marroquina es la majoritaria a Espanya, especialment a Catalunya, quasi tres centenars de milers que viuen i treballen (sempre que poden) entre nosaltres.
Fent abstracció dels segles que els musulmans africans, progenitors dels actuals nouvinguts, vivien a la peninsula, els episodis de coincidencies mes recents, han estat frequents, trobades no sempre pacifiques en el marc indefugile de les guerres colonials
El centenari de la Setmana Tragica ens recordarà que, els ciutadans barcelonins, es revelaren contra les lleves de soldats , en desacord amb una guerra colonial que els catalans jutjabem inutil, que va portar vergonyoses derrotes i que va culminar amb encara mes vergonyosos bombardeijos amb gas venenos contra la poblacio civil del Rif.
Soldats marroquins també prengueren part, com tropa auxiliar franquista, a la invasió de Catalunya al 1939 , va ser llavors quan el meu oncle Tonet , que havia estat soldat de lleva al Rif, m´explicaba que va tenir ocasió de recordar el seu coneixement del bereber (en realitat era l´amazigh) amb persones d´aquela tropa, quan li demanaben menjar, al passar per la masia familiar de l´Anoia.
Ells ens deien “paisas”, nosaltres els deiem “moros”. En un esperançador proxim futur, tots serem ciutadans de ple dret, en el marc d´una diversitat que lluny de ser perjudicial, serà on Catalunya tindrà la oportunitat de treuren la seva força.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)