Gaza, el ghetto invers.
El cardenal Renato Martino acaba de dir que "Gaza cada vegada mes s´assembla a un camp de concentració", valoració que personalment comparteixo i que em satisfa que surti d´una personalitat del Vaticà. . Un camp de concentració es com un ghetto per el control o l´extermini d´una raza, la paraula ghetto sembla que te una procedencia italiana, que es va extendrer durant el segle XV per determinar l´ubicació dels nuclis habitats per jueus a les ciutats de la Mediterrania, mes tard, al segle XX un ghetto famos per les barbaritats perpretades per els nazis durant la Segona Guerra Mundial, fou el de Varsovia, que realment es va convertir en un camp de concentració.
Salvant les distancies, amb la diferencia de la indiscutible provocació de Hamas, Israel ha convertit als ciutadans civils de Gaza amb unes victimes no massa llunyanes dels jueus del ghetto de Varsovia, convertint Gaza amb un ghetto invers.
Jaume V.M.
miércoles, 14 de enero de 2009
sábado, 3 de enero de 2009
El fil roig societat-politica.
Toni Cruanyes (AVUI 3-01-09) tracta un tema clau que plana sobre la societat catalana, el cert desinterés de les actuals generacions sobre els aspectes culturals del catalanisme.- L´autor ho subrratlla arrel de la desaparició del patrici Armengol Passola, icona i exemple del catalanisme mes transversal, buscant possibles causes d´aquesta desafecció civica actual en que els catalans ens dediquem mes a "fer politica" que a "fer pais", activitat aquesta ultima que va cohesionar una eclosio cultural molt important al final del franquisme.
Es ben certa la valoració anterior, un exemple ben conegut: a les primeres eleccions municipals, al 1979, la majoria dels que feiem pais a les entitats populars, varem passar a les llistes electorals i entrarem als Ajuntaments, ben positiu per una part, pero que varen deixar les Associacions de Veins, fins llavors principals motor dels canvis, exhaustes i desprovistes dels seus principals liders. D´aixo ja fa trenta anys, pero opino que la nostre societata civil encara acusa i arrastra aquest desequilibri, els col-lectius joves mes dinamics es senten mes atrets per la activitat privada o per la erotica del poder, la politica, que per l´activitat, a vegades poc agraida, de "fer pais" a part de la politica.
Conclusió, ens manca el "fil roig" que hauria de comunicar , de forma raonable, societat civil i politica, ecuació dificil o impossible si els nostres politics segueixent deixant-se portar per el sectarisme i la tactica partidista, oblidant que amb aquesta actitut, desanimen als pocs "passoles" que encara queden fent pais, a la nostre cada vegada mes plural societat catalana
Toni Cruanyes (AVUI 3-01-09) tracta un tema clau que plana sobre la societat catalana, el cert desinterés de les actuals generacions sobre els aspectes culturals del catalanisme.- L´autor ho subrratlla arrel de la desaparició del patrici Armengol Passola, icona i exemple del catalanisme mes transversal, buscant possibles causes d´aquesta desafecció civica actual en que els catalans ens dediquem mes a "fer politica" que a "fer pais", activitat aquesta ultima que va cohesionar una eclosio cultural molt important al final del franquisme.
Es ben certa la valoració anterior, un exemple ben conegut: a les primeres eleccions municipals, al 1979, la majoria dels que feiem pais a les entitats populars, varem passar a les llistes electorals i entrarem als Ajuntaments, ben positiu per una part, pero que varen deixar les Associacions de Veins, fins llavors principals motor dels canvis, exhaustes i desprovistes dels seus principals liders. D´aixo ja fa trenta anys, pero opino que la nostre societata civil encara acusa i arrastra aquest desequilibri, els col-lectius joves mes dinamics es senten mes atrets per la activitat privada o per la erotica del poder, la politica, que per l´activitat, a vegades poc agraida, de "fer pais" a part de la politica.
Conclusió, ens manca el "fil roig" que hauria de comunicar , de forma raonable, societat civil i politica, ecuació dificil o impossible si els nostres politics segueixent deixant-se portar per el sectarisme i la tactica partidista, oblidant que amb aquesta actitut, desanimen als pocs "passoles" que encara queden fent pais, a la nostre cada vegada mes plural societat catalana
viernes, 2 de enero de 2009
Federalistes i vonvidats de pedra
Federalistas
Son federalistas y algunos quizas no lo saben. Me refiero a los protagonistas de la actualidad politica, desde el presidente Zapatero al ultimo de los Presidentes de las autonomias, los cuales, en sus conversaciones sobre la financiación, tratan los principios fundamentales que rigen las bases de los estados federales del planeta, los que obtienen un mayor bienestar i libertad para sus ciudadanos.
Dos elementos sobresalen en este proceso, el positivo, el Estatuto de Catalunya, votado por los catalanes y refrendado por el Congreso de los Diputados, que ha despertado la conciencia de solidaridad plural y personalizada de las necesidades de los pueblos de España, un saludable revulsivo para sectores que, subliminalmente, aun mantenian tics de “la unidad de destino en lo universal”. Un segundo elemento, desde mi punto de vista negativo, consiste en la persistencia en el tiempo de los tratados del Pais Vasco y Navarra, un silencio clamoraoso de procesos historicos impuestos en su dia por intereses que algunos cronistas no dudan en clasificar de origenes pseudos franquistas.Dicho lo anterior, lejos de clasisficar los actuales contactos Estado- Autonomias como actividades frivolas y superficiales, opino que, siempre que se haga con el necesario rigor, son otro gran paso hacia una convivencia real entre los pueblos de la piel de toro, basados en probadas experiencias de nuestros aliados más progresistas
Son federalistas y algunos quizas no lo saben. Me refiero a los protagonistas de la actualidad politica, desde el presidente Zapatero al ultimo de los Presidentes de las autonomias, los cuales, en sus conversaciones sobre la financiación, tratan los principios fundamentales que rigen las bases de los estados federales del planeta, los que obtienen un mayor bienestar i libertad para sus ciudadanos.
Dos elementos sobresalen en este proceso, el positivo, el Estatuto de Catalunya, votado por los catalanes y refrendado por el Congreso de los Diputados, que ha despertado la conciencia de solidaridad plural y personalizada de las necesidades de los pueblos de España, un saludable revulsivo para sectores que, subliminalmente, aun mantenian tics de “la unidad de destino en lo universal”. Un segundo elemento, desde mi punto de vista negativo, consiste en la persistencia en el tiempo de los tratados del Pais Vasco y Navarra, un silencio clamoraoso de procesos historicos impuestos en su dia por intereses que algunos cronistas no dudan en clasificar de origenes pseudos franquistas.Dicho lo anterior, lejos de clasisficar los actuales contactos Estado- Autonomias como actividades frivolas y superficiales, opino que, siempre que se haga con el necesario rigor, son otro gran paso hacia una convivencia real entre los pueblos de la piel de toro, basados en probadas experiencias de nuestros aliados más progresistas
El mobil dels nostres mobils
El móbil dels nostres móbils.Le Carre, Graham Green, Dos Pasos i Vazquez-Figueroa entre altres, escriuen obres novelades sobre un mon d´espies, agents dobles i corrupció d´alt nivel, on grans empreses transnacionals manipulen els legitims sentiments patriotics o tribals dels ciutadans, amb l´unic objectiu dels seus interessos financers.La cruel realitat lo que ens diu es que, tres millons de homes i dones del Congo, han mort, victimes de les disputes entre tutsis i hutus, per poder dominar els jaciments de coltan (aleació de columbita i tantalita), mineral estrategic per aparells de les noves tecnologies, el material imprescindible per fabricar els nostres telefons celulars.Com tot fill de veï, seguire siguent adicte usuari del petit telefon de les nostres botxaques, pero m´he promes pensar sovint amb les persones i el pais dels nostres germans de pell fosca, que probablement foren, i seguiran sent, el móbil dels nostres móbils.JVM
Maniqueisme informatic
El maniqueisme informatic
En una recent reunió institucional, va sorgir la proposta de constituir uns premis de cultura honorifics, per tal de incentivar iniciatives de les associacions, com a coadjuvants de les sorgides oficialment.
Inmediatament va aflorar una contraproposta consistent que els premis de cultura ja no estaven de moda, s´ha de premiar lo modern, lo “fashion” consistent en honorar les inciatives de intercomunicacio per la xarxa d´internet, “wireles fidelity” la ciberamistat o el ciberligue, un barri conectat per “facebook” o “emule” seria la “performance” digna de ser premiada. La reunió es va convertir en un interessant debat sobre prioritzar o no l´aldea global, informaticament comunicada, per sobre de tot lo demes. Amic de Plató pero mes amic de la veritat, em vaig inclinar, com la majoria, per un saludable relativisme.
Informatica i cultura comparteixen, no competeixen, un bon PC i una Blackberri son unes indispensables eines per a gestionar la diversitat cultural. Un barri en que tots els veïns es comuniquessin sols per Messenger, podria convertirse en un barri molt trist, de carrers molt solitaris.-
Pot ser sols és l´opinió d´un “carrossa”, pero crec que posar el maniqueisme informatic davant la cultura, es confondrer la vel-locitat amb el tocino.
En una recent reunió institucional, va sorgir la proposta de constituir uns premis de cultura honorifics, per tal de incentivar iniciatives de les associacions, com a coadjuvants de les sorgides oficialment.
Inmediatament va aflorar una contraproposta consistent que els premis de cultura ja no estaven de moda, s´ha de premiar lo modern, lo “fashion” consistent en honorar les inciatives de intercomunicacio per la xarxa d´internet, “wireles fidelity” la ciberamistat o el ciberligue, un barri conectat per “facebook” o “emule” seria la “performance” digna de ser premiada. La reunió es va convertir en un interessant debat sobre prioritzar o no l´aldea global, informaticament comunicada, per sobre de tot lo demes. Amic de Plató pero mes amic de la veritat, em vaig inclinar, com la majoria, per un saludable relativisme.
Informatica i cultura comparteixen, no competeixen, un bon PC i una Blackberri son unes indispensables eines per a gestionar la diversitat cultural. Un barri en que tots els veïns es comuniquessin sols per Messenger, podria convertirse en un barri molt trist, de carrers molt solitaris.-
Pot ser sols és l´opinió d´un “carrossa”, pero crec que posar el maniqueisme informatic davant la cultura, es confondrer la vel-locitat amb el tocino.
Palestina
Palestina , la mare de totes les batalles.
Israel ha tancat unilateralment les seves fronteras que ell mateix havia disenyat, a la vegada que amplia els seus assentaments a Palestina, sense altre reconeixement internacional que la tolerancia vergonyant dels EEUU, lo que provoca accions de guerra dels radicals palestins.
En aquestes condicions, sense hospitals, sense queviures, els palestins reben un pavoros bombardeitx israelia casualament el dia del Inocents i coincidint amb la desaparició de Huntington, l´autor de “Xoc de civilitzacions” . Son coincidencias que fan pensar, fan pensar amb moltes coses, pero especialment com deuen valorar ,els mes de mil millons de musulmans del nostre planeta, aquesta accio prepotent de l´exercit d´Israel.
On es la ONU, on es Europa, on es el Vatica ¿¿ Siguem practics: els consellers del futur i esperençador president Obama, que esperem tinguin una raonable objectivitat per sobre del poderós lobby jueu, li hauran de fer veurer que , Iraq, Pakistan, Cachemira , Afganistán i el mateix Bin Laden perdrien en gran mesura la seva conflictivitat si la solució palestina emprengues camins de pau. Seria guanyar la mare de totes les batalles.
Israel ha tancat unilateralment les seves fronteras que ell mateix havia disenyat, a la vegada que amplia els seus assentaments a Palestina, sense altre reconeixement internacional que la tolerancia vergonyant dels EEUU, lo que provoca accions de guerra dels radicals palestins.
En aquestes condicions, sense hospitals, sense queviures, els palestins reben un pavoros bombardeitx israelia casualament el dia del Inocents i coincidint amb la desaparició de Huntington, l´autor de “Xoc de civilitzacions” . Son coincidencias que fan pensar, fan pensar amb moltes coses, pero especialment com deuen valorar ,els mes de mil millons de musulmans del nostre planeta, aquesta accio prepotent de l´exercit d´Israel.
On es la ONU, on es Europa, on es el Vatica ¿¿ Siguem practics: els consellers del futur i esperençador president Obama, que esperem tinguin una raonable objectivitat per sobre del poderós lobby jueu, li hauran de fer veurer que , Iraq, Pakistan, Cachemira , Afganistán i el mateix Bin Laden perdrien en gran mesura la seva conflictivitat si la solució palestina emprengues camins de pau. Seria guanyar la mare de totes les batalles.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)