Les tres xemeneies

Les tres xemeneies de Sant Adrià.- Com adrianenc, tinc l’esperança de que la ciutadania de Sant Adrià, podrá mantenir en peu les seves Tres Xemeneies. Existeixen una colla d’arguments molt solids al seu favor, coneguts per tothom, que ja han estat exposats altres vegades. Pero crec important afegir-hi les anotacions d’un informe del Instituto Nacional del Cáncer, on, en cas de demolició de les xemeneies, hi veig cert paralelisme amb les conseqüencies de l’ensorrament de les torres bessones de Nova York, l’11 de setembre 2001. Diu l’esmentet l’informe : .“Quan va succeir l’atac de la Torre Nord del World Trade Center de New York City, nombroses tones d’asbest es van escampar a l’atmosfera.- Qui va patir els riscos mes grans varen ser els bombers i voluntaris que treballaren en el desmantellament a la Grouns Zero.- Altres persones amb risc varen ser els residents veins i les persones que assistien a les escoles properes, que han necessitat un seguiment a llarg plaç, degut a la seva exposició a l’asbest “.-Per tant, en el cas molt improbable de demolició de les Tres Xemeneies, necessariament s’hauria de tenir molt en compte que al obrir els seus murs superficials externs, s’escamparien determinats materials toxics interns, l’asbest, lo que crec les farien intocables L’ordenció del litoral es molt important, pero ben segur que es trobaran solucions de futur, a la vegada que el manteniment de les xemeneies i la bona salut dels adrianencs. J.V.Muntadas

Parole, parole, parole

PAROLE, PAROLE, PAROLE Aquesta última setmana, via TV, he pogut presenciar tres sessions del nostre Parlament, una sobre el document de full de ruta d’ independència i dues d’investidura del nou President.- En les actituts i expresions dels diputats he pogut observar de tot, des de excesssos de gesticulació i paraules polisèmiques, fins a clamoroses ambigüetats teatrals.- N’he tret la impresió de que, els nostres pares de la pàtria, difícilment guanyarien cap premi en un concurs d’oratoria.- Amb quan a qüestions de fons tractades, es dedueix que l’hemicicle esta dividit en tres grups: independentistes, partidaris de terceres vies i unionistes. En cap momento de les llargues hores de debat, he pogut obsevar canvis en les posicions en el grups, que remotament podrien respondre a alguns dels raonaments exposats pels altres col-lectius. La consigna responia sempre a la de defensar la exposició propia en primer lloc, seguit inmediatament per desmuntar la de l’oponent- Resultat com observador: Cap novetat sorgida de les sessions, inclosa la negativa d’investir a Artur Mas.- Millor dit ,si, en algun moment la hombra del President Tarradellas (“no fem el ridicul”) va planar en l’hemicicle.- Tampoc se ben bé perque, en algun moment ,sobre el meu subconcient, saltaven paralues d’una vella cançó italiana, en la que Mina cantava a Alberto “parole, parole, parole soltanto, parole tra noi”, La crua realitat reflesava ben poca cosa mes.- J.V.Muntadas

Allargar la ma

Allargar la mà Aquesta any ha estat molt prolífic en periodes electorals, que han genererat grans peces oratories, encara que crec que el discurs polític actual no es caracteritza per la seva complexitat . Un exemple que es dóna molt aquets dies es la frase “allargar la mà”, que jo interpreto coma gest que indica generositat i agermanament, pero amb la particularitat que ,realment, ara es manifesta en paraules de responsables politics adreçada normalment a grups oposats, que quasi mai reben resposta, hi si la reben, és en forma de freda negativa.- Conclusió, “allargar la ma” en la política actual, es un pur gest estrategic.- Durant la transicio (des de llavors ha plogut molt) ens va visitar Giulio Andreotti, Ministre Italia interessat en el nostre proces democratic.- De la impresió general positiva, per la historia va quedar una frase seva :”Manca Finezza”.- El politic italia ja no tornarà, pero la seva opinió sobre la política dels 80 flota avui sobre la carregada atmfosfera electoral. També hi torna a faltar molta “finezza”, certament, pot ser mes que mai.- Jaume V.M.

Empatia politica

Empatia és la facultat de saber comprendre els sentiments de l’altre i posar-se en el seu lloc. Quanta falta ens fa l’empatia entre els nostres polítics, particularment entre els nous parlamentaris, els pares de la patria!! Quantes dificultats s’aplanarien si sapiguessin, o volguessin entendre, les bases de l’argumentari de l’antagonista en les seves polémiques. Si, empatia a més de “finezza”, per tal de cuidar les formes en que s’expressen les diferents tendències. La societat demana més entesa pel pacte catalanista. Per fer-ho possible començar per presentar bases d’entesa fàcils. Primer: reconèixer Catalunya com a nació. Segon, prioritzar la tasca per les condicions estrictes de benestar social, tal com s’enten a Europa. A partir d’aquí, elaboració d’un nou Estatut incloent el “tempo” per un referèndum legal, tipus Escócia i Québec. Opino que no sería difícil una entesa catalanista més majoritaria, ampliada sobre l'actual, entre els altres grups principals sortits del 27S, proposta que penso no podria refusar el govern sortit de les properes eleccions espanyoles. Però per això faria falta el que s’anomena “finezza empàtica”, tot el contrari de pronunciaments partidistes, alguns de personals, que ara s’exposen. Que no ho dubtin els nostres polítics, el que espera la ciutadania és una, encara més, amplia entesa catalanista.

Mirant Europa

Mirant a Europa Des de gener del 1986, quan l´Estat Espanyol va entrar a la CEE, ( la Unió Europea d´avui), molts mils de millons d´euros s´han abocat a les nostres infraestructuras i a les nostres xarxes socials provenents dels fons de cohesió de Bruxel•les. Però tant més important que les ajudes materials, cal remarcar la condició “sine qua non” de què aquestes ajudes s´aplicaven a un democratic Estat de Dret.-“ Afortunadament ,continuem funcionant com un Estat democratic de Dret, i gaudint de les condicions de membre de la Unio Europea, amb les seves aventatges i els seus inconvenients, pero amb la introducció d’un conflicte territorial, el que ve enfrontant els governs catalans amb el de l’Estat, iniciat per diferencies economiques, afegides ara a les sempre subjacents questions nacionalistes de Catalunya.- Durant aquets ultims anys, la tendencia a l’independentisme català ha pres una gran magnitut social, degut principalment a errors en les respostes del Govern Central a les ben organitzades aspiracions dels catalanistes. Resultat : una situación d’impas politic sense posicions de ponts dialogants, ni poltics ni mediatics, un estat empatat amb si mateix. Gran part de la ciutadania veu amb preocupació aquesta paralisi política, ja comença a pensar que s’allarga excesivament…i gira els seus ulls a la Unio Europea, situant-la com a possible mediadora entre les parts, avui embarrancades, on la mediacio europea podría ser l’inici de la pau civil, com cami de solucions, entre Espanya i Catalunya.- J.V.Muntadas

Esperit Pau Casals

L’esperit Casals El mes que ve farà quaranta quatre anys que l’Assemblea General de les Nacions Unides va lliurar la Medalla de la Pau a Pau Casals, el nostre gran violoncelista i lluitador per la pau i la democracia.- En el seu celebre discurs durant la cerimonia, va dir Casals : “Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré perquè.- Catalunya va tenir el primer Parlament molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França –aleshores Catalunya- per parlar de pau, en el segle XI. Pau en el mon . Aixo es Catalunya. Es per aixo que estic tan feliç de ser aquí amb vostés. Perque les Nacions Unides que treballen únicament per la pau, están en el meu cor, perque tot alló referent a la pau m’hi va directament” Ja sé que es difícil situar l’esperit Casals en les actuals circunstàncies. Disputes entre nosaltres, i entre nosaltres i l’Estat espanyol ! Em costa imaginar una trobada a Toluges on s’abandonés l’agresivitat verbal dels maximalismes i s’intentes arribar a uns minims comuns denominadors entre tots els grups catalanistes. Senzillament, es tractaria de gestionar junts la pau amb l’Estat, amb la fermesa que dona la rao col-lectiva consensuada. Tant, tant difícil es aplicar l’esperit Casals ?? J.V.Muntadas

Tianjin

Records de Tianjin Fa quasi dues decades, per motius professionals, vaig fer una llarga estada a la ciutat de Tianjin (Republica Popular Xina), la ciutat que recentment ha sofert una important catástrofe industrial.- Recordo una gran ciutat barreija de casc antic i modernes avingudes, amb una gran zona industrial desarrollant-se ràpidament.- Els vestigis de les delegacions europees que s’instal-laren un segle abans, em permeteren asistir alguns festius al ritus catòlic de la seva Catedral , oficiada per sacerdots que parlaven francés, oficis als que assistien tambè gran nombre de fidels xinesos. Sovint, quan dinàvem a la factoria, ens servien un saboròs peix, tipus llobarro, que deien pescaven a un dels afluents del riu Hai que trancorria a prop. La veritat es que, el color de l’aigua del riu, vista des del vehicle que ens transportaven a l’hotel, era d’un sospitòs color marró, pero la realitat és que la meva salut no s’en va ressentir ni molt ni poc. He de manifestar que, els joves tècnics xinesos, varen aprendrer rapidament els proces industrial que els presentavem. Molts d’ells deuen viurer en aquets dies els problemes causats pels incendis. Desijo de tot cor que els puguin resoldrer lo més aviat posible, per be d’ells i de la comunitat internacional.- J.V.Muntadas