Resiliencia colectiva

RESILIENCIA SOCIAL COLECTIVA Si be cal considerar el resultat de les enquestes d’opinió, és a l’ambient general de les classes populars, mercats, perruqueries, bars, cafeteries, i sales d’espera dels ambulatoris , on es pot palpar el real ambient d’insatisfacció de la ciutadania, dels que abans qualificàvem com “homes del carrer”.- Les desigualtats econòmiques actuals, rics mes rics, pobres mes pobres, son els temes de fons mes recurrents, bancs , politics i corrupció, falta de treball i els minsos nous salaris , son la concreció d’anècdotes concentrades en aquets àmbits.- Però rarament els nivells de queixes es transformen en indignació clarament expressada en grup .Personalment, arribo a la conclusió de que hi ha un motiu principal que limita i frena les desqualificacions excessives : la por a perdre les restes de la societat del benestar de que encara disposem, tot hi que siguin reduïdes respecte el passat.- Crec que els sociòlegs en dirien resiliència col•lectiva, la resistència a perdre un cert confort social, sostingut per el treball en” negre”,com també ajut de part de la pensió dels pares jubilats o la emigració de familiars a altres països….. Però, quan temps aguantarà el material humà d’aquesta artificial i adulterada societat del benestar ?

Prioritat equivocada

S’han equivocat de prioritats Càritas opina que, durant molt temps, la seva actual activitat benéfica, serà necessària.- Afirma que es deu concretament a que,” els politics ,s’han equivocat de prioritats.-” Consulto el nostre Estatut. En el Preàmbul s’esmenta com necessària la actuació sobre la cohesió social. Amb quan a la Constitució, en el seu Article 1, diu que som “un Estado social y democrático de derecho”.- Si els nostres governants es regeixen, s’autoregulen, per l’Estatut i la Constitució,…¿ a que ve que marginen les qüestions de necessitats socials vitals i ineludibles (les que solucionen les entitats benefiques), emprant els seus recursos per resoldre problemes de política formal majoritàriament prescindible ?? Doncs si, si som indulgents, crec que podem dir que s’han equivocat de prioritats, però també penso que, al fer-ho, cometen a demes un frau de llei, al actuar fora del marc de les normes bàsiques de l’Estat. Si no els actuals , els futurs nous administradors politics post-eleccions, tindràn ocasió d’adreçar el mal camí empres. Diu Confuci “Cometre un error i no corregirlo es un error encara mes gran” J.V.Muntadas

Casuals fets historics

Com tothom qui entra en una edat qualificada com gent gran, guardem en els nostres records fets i anècdotes cíviques viscudes, a part de les familiars. Com a curiositat, la meva dona i jo mantenim fresca la memoria de dues coincidències de fets històrics, en el transcurs de dos dels nostres viatges fora del país. En primer lloc, mencionem la nostre estada a Lisboa a l’inici d’abril de 1974, on ja es respiraven aires de llibertat, cosa que a l’Espanya franquista desconeixiem. Als pocs dies d’abandonar Portugal, la revolucio dels clavells i la cançó Grandola Vila Morena va canviar el país veí, amb gran alegria nostre ja retornats a Catalunya. Passats uns anys, a l’octubre de 1989 vàrem visitar Alemanya, encara dividida; per tant el pas d’un a l’altre sector, el vàrem fer amb tot el rigor fronterer habitual. Poques setmanes després, nosaltres retornats a Barcelona, el 9 de novembre es varen obrir oficialment els passos entre un i altre costat d’Alemanya, amb gran alegria ciutadana que nosaltres vàrem compartir des de casa. Bé, diuen que no hi ha dos sense tres. Segur que el nostre esperit demàcratic, amb poc o amb res va influir en les coincidències dels canvis a Lisboa i a Berlin, però per si de cas, ara hi posem totes les nostres pulsions psíquiques per ajudar que es faci, de veritat, una imprescindible gran regeneració democràtica de la política, aquesta vegada a casa nostra. Has d'identificar-te per escriure comentaris

Justicia redistributiva

Programes de justícia redistributiva Hem sentit dir moltes vegades que la crisi i les retallades varen venir degut a que estiravem mes el braç que la màniga, dit d’una altre manera, que vivíem alegrament per sobre de les nostres possibilitats. Com solució, durant quatre o cinc anys, s’ha aplicat una política d’austeritat que, mitjans les retallades, ha reduït considerablent la nostre societat del benestar.- Consequències: La pobresa a Catalunya, com a tot Espanya, ha augmentat de forma exponencial, ja la situen en un 30%.- La meva sorpresa ha saltat quan m’informen que, al mateix temps que s’aplicaven les polítiques d’austeritat, s’han afavorit a 465 000 milionaris a Espanya, 290 000 d’ells de Catalunya.- Fruit d’una llarga reflexió he arribat a una decissió , considerar seriosament passar els programes dels partits polítics per una mena de sedas ètic i que podria ser el que fou exposat ,no fa gaire, per Salvador Busquets, Director de Càrites. Conté tres eixos orientats a l’àmbit del desemvolupament social, als efectes de la pobresa i la construcció del bé comú. 1) Considerar els indicadors de desigualdat.- 2)Avaluar l’acció política sobre aquets indicadors.-3) Compromís redistributiu per tal d’aproparlos a la mitjana europea. En trobarem algún que s’hi comprometi ? Jaume Valles

El vot de la classe mitjana

El vot de la clase mitjana Destacats economistas i politics, com Noam Chomsky, Anton Costas, Miquel Roca, entre molts d’altres, no es cansen en sostenir que la clase mitjana i mitjana baixa, es el ferment, el fil roig, que uneix,( o al menys fa de pont dialogant) entre les clases populars i les elits que governen l’ economia.- L’anterior afirmació, pot ser massa esquematica, pero defineix el rol esencial que la clase mitjana desenvolupa en el funcionament i menteniment del sistema democratic, tal com l’entenem a Occident, basat en una persona un vot. Durant l’escenari de 2015, el teatre electoral ofereix novetats importants, mes de forma que de fons, pero que pensó omplen de dubtes als dos millons i escaig de vots de la clase mitjana catalana. Si be no es pot descartar l’atractiu de la component soberanista, será important la oferta socialment progresssista dels nous col-lectius, referides a noves cares que, a mes de noves, no están implicades en les corrupteles que han indignat a la ciutadania. Segons Anton Costas. “el gran repte està en la capacitat de recollir aquest malestar de les classes mitjanes”. Personalment afegeixo el fet de la decisió que prenguin aquestes, en arriscar el migrat benestar actual, canviantlo per uns projectes i programes socialment mes avançats, pero a carrec de joves politics poc experimentats. Tornant a Costas “cal que tots siguin capaços, uns i altres, de recollir aquest malestar i practicar un nou progressisme per el segle XXI”. Aixis sigui.

Catalunya eterna

Catalunya eterna Durant les seves dècades daurades, Jordi Pujol va tenir l’habilitat de posar en valor el treball, l’esforç la formalitat i la ètica que caracteritza als catalans, aquets ciutadans de trets marcats principalment per les petjades humanes deixades durant milers d’anys, per el pas de pobles i exercits, entre Àfrica i Europa .- L’expresident va confesar públicament que no va estat fidel a les virtuts que ell ens demanava a la resta de ciutadans.- Però, compte, no ha pogut negar el fet inqüestionable que els atributs positius dels catalans existeixen, son reals, formen part la nostre manera de conviure com a sers humans. -Al respecte, el que subscriu va pronosticar : vindran altres líders, altres personalitats i la pròpia ciutadania que reprendrà la positiva psicosis col•lectiva dels catalans, vells i nous, per fer un país per viure en democràcia i justícia social. Passats vuit mesos, he de dir que, personalitats i ciutadania, si s’han pronunciat i donat a coneixer, pero s’han manifestat vestint un escenari on es fa difícil distingir entre les informacions del proselitisme i les reals , distingir entre propaganda i realitat.- Son contades les explicacions d’avui sobre postulats academics que abans considerbem ineluctables, confoses entre les noves i velles paraules polisemiques que conformen la Catalunya, la Espanya liquida, d’avui. L’antropòleg Claude Levi-Strauss ha escrit: “rien n’est joue, nous pouvons tout reprendre”. Sentencia realista, pensant amb el joves, els que mantenen un fil d’esperança en el meu vell cor de nacionalista català. J.V.Muntadas .- ,

Iberia Repensar Iberia, Nacio de Nacions. En un recent article, Rafael Nadal, enumera i destria encertadament, els desgavells descomunals en que es troveran els col-lectius politics que es personin en cada un dels procesos electoral que tenim a l’horitzo 2015. Des del sectarisme esteril dels partits soberanistes , la escasa unanimitat per tractar amb l’Estat, mes la poca força per imposar la política social programada , amb sols l’unica tendencia positiva: el canvi de .sentit de l’economia. A grans mals, grans reméis. Per començar, el que subscriu pensa que, en aquet proces, el Govern català hauria de renunciar a la independencia com objectiu immediat, A canvi L’Estat actual deuria reconeixer Catalunya com a nacio, com a base inicial d’un ’Estat Associat IBERIC, territori format perimetralment també per Portugal. Be, la formació d’un estat Confederat a la Peninsula, pot semblar una entelequia, el somni d’una nit d’estiu o alguna cosa mes dura. Pero en moments tant supercomplicats com els actual, es quan cal pensar en iniciar alternatives atrevides.-Si verdaderament estimem el futur del nostres nets, abans de refusar la proposta, cal considerarla i valorarla, como ho han fet temps enrera Pessoa, Prim, Prat de la Riba, Unamuno, Castelar, Joan Maragall, Saramago i tants d’altres, Aquest any 2015 hauria de ser l’any de pensar en que, la solució per no repetir tant gegantesc enrenou com el que es presenta , podria estàr en la reconsideració de Iberia com a Nació de Nacions, integrada a Europa.