Histories retrobades

Històries retrobades -------------------------------------------------------------------------------- 0 Comentaris Durant la celebració d’una festa al Museu de la Història de la Immigració, de Sant Adrià de Besòs, organitzada per immigrants marroquins del Rif, entre les seves cançons i dances amazighes, una colla local va també ballar sardanes com activitat intercultural. Com dança final de la ballada, es va convidar als assistents a que s’unissin a la demostració, el que va ampliar la rotllana fins a sobrepassar el lloc on, moments abans, havien pronunciat parlaments referits al Rif. Com resultat, un retrat de l’heroi rifeny Abdelkrim va quedar quasi al centre de la ballada, al costat d’una petita imatge de la Verge de Montserrat, de la colla dels sardanistes. Mentres ballavem (no més se fer els punts curts), al que subscriu se li van aparèixer records de quan era infant, de quan el seu oncle Tonet explicava que havia estat soldat de lleva, i lluitat a la guerra del Rif, de sagnants batalles contra un cap rebel molt valent, però també molt dur amb els que considerava invasor del seu país. Fent volar la imaginació, veig a l’oncle Tonet i a Abdelkrim, aturant les seves pacífiques polèmiques del seu actual paradís, per mirar encuriosits les coses que ara fan conjuntament els catalans i els rifenys. Doncs sí, són activitats dirigides a la recerca d’una convivencia, que allunyi per sempre la repetició de fets similars a les lluites del R

Voluntariat social

VOLUNTARIAT SOCIAL La crisi ha fet que el voluntariat social català, també l’espanyol, hagi doblat el nombre de persones, de totes edats i condició, que oferixen part del seu temps, com suport a la tasca dels professionals de les oeneges, que treballen per pal-liar els desastres derivats de la pobresa severa. L’aument del voluntariat social, posa de relleu la sensibilitat de la ciutadania, una solidaritat amb diferentes etiquetes, humanisme laic, religios, sociopolitic o ,senzillament, satisfaccio personal d’ajudar al proisme, pensionistes i persones aturades que volen ampliar el seu curriculum, reforçant l’acció dels professionals, sense substituirlos. De lo que conec, el temps que la majoria de voluntaris dediquen e la seva tasca benéfica, gira en torn de una a quatre hores setmanals, en els llocs que son mes necessaris, suggerit per els responsables i assistent socials de l’entitat organitzadora on s’adscriuen. De la meva llarga experiencia personal com voluntari, iniciat als Jocs Olimpics fins actualmente a Caritas, sols puc explicar records i episodis satisfactoris.- Diuen els sicolegs que l’atencio desinteressada al proisme, aporta positius beneficis al nostre estat d’anim , que l’altruisme al ser anonim, aumenta la nostra energía interior al omplirnos de intima satisfaccio - M’atreveixo a afegir que, per davant dels politics de “langue de bois” i donades les circunstancies de les panuries de tanta gent, crec que, els voluntaris, fan mes país que moltes figures mediatiques que diariament surten als mitjans.- J.V.Muntadas

Balsams ciutadans

Balsams ciutadans En una tertulia d’amics, persones grans la majoria, es comentava que la crisi omnipresent que afecta a la ciutadania, no es reflexa en les terrasses dels bars, quasi sempre plenes, sobre tot en festius- Juan, un dels mes asidus de la tertulia, va argumentar que per les families, una hora a taula de bar, amb quatre cerveses i un plat de patates “braves”, es suportable per l’economia familiar, a canvi de recordar quan ho podien fer a Canaries o inclus a Cancun. Tomas, el politic de la colla, va seguir el fil de la conversa dient ¿sabeu perque els grups folclorics han aumentat tant els socis, sobre tot dones i sobre tot per aprendrer balls ¿ Donc perque la quota de soci d’aquets grups es minima, quan abans pagaven vint-i-cinc o trenta euros mensuals al gimnas. Son aquestes les opinions d’un gup de majoritariament pensionistes, dificilment generalitzables, pero conviden a pensar que, aquets i altres placebos, semblants a terrases de bars i exercicis fisics de baix cost, podrien ser els balsams ciutadans, que moderen grans indignacions col-lectives subjacents. Pero, fins quan ¿??

Valors republicans

Els vells valors republicans En un viatge familiar llampec (tres dies no son res per reveure Paris), els llocs com la plaça de la Bastilla, amb la columna de Juliol etc, m’han recordat les meves lectures juvenils sobre França i els seus valors republicans. Des de 1792, Occident ha fet grans passos per millorar la convivencia i el benestar dels humans. Pero sobre els principis republicans proclamats en aquella historica epoca, penso que ,actualment , estem fent greus retrocessos. Respecte a “liberté, egalité, fraternite”, la igualtat es la que surt mes mal parada. Es veu no mes que llegint les estadistiques de Catalunya, on les rendes mes altes tenen un poder adquisitiu 16 vegades superior al de les classes populars, amb l’agravant que aquestes ultimes tenen el 36% de families on tots els components es troben a l’atur, o sigui amb risc de pobresa imminent. Penso que no ens hauria de consolar que el tercer valor republica, la fraternitat, disfruta de bona salut, amb les oeneges en plena activitat, curulla de voluntaris i donants, amb una febril acció que personalment no dubto en qualificar de molt util. Pero em dono comte que barrejo parametres i expresions conceptuals, antics valors republicans i modernes situacions de la societat del benestar. Em disculpo ja que ,en definitiva, de lo que es tracta, es de sensibilitzar-nos de que no podem fer passes enrera en la raonable equitat social aconseguida ; a qui pertoqui i tingui orelles, que escolti. J.V.Muntadas Publicat a El PUNT (ahir) La Vanguardia avui

Montoro, asignatura pendent

Assignatura pendent del senyor Montoro 03/04/14 02:00 - JAUME VALLÉS MUNTADAS La ràpida reacció del ministre Montoro, carregant contra l'informe de Càritas sobre la pobresa, posa en evidència la gran distància entre la seva idea de com funciona el país i la dura realitat. Es constata que surt poc del seu despatx i que, quan ho fa, baixa poc del seu cotxe oficial. Crec que el podem convidar a visitar els menjadors socials i les cues dels locals on es dispensen aliments de beneficència. També seria molt instructiu que prengués un cafè amb alguna persona que treballi als serveis socials de barri. Opino que la ignorància del senyor Montoro no és un cas aïllat entre la classe política; ho veiem i ho sentim en la majoria de debats dels nostres hemicicles, estatals o autonòmics. Conèixer la dura realitat dels carrers, especialment dels barris populars, és l'assignatura pendent dels nostres polítics. Si, a més, la ignorància coincideix en un ministeri com el del senyor Montoro, s'expliquen les retallades pressupostàries sobre les partides de benestar social, que es fan sense mesurar les greus conseqüències que afecten els nivells mínims de les famílies. Senyor Montoro, suspens en sensibilitat social. Sant Adrià de Besòs (Barcelonès)

Catalunya al Vatica

Catalunya al Vaticà El govern de Rajoy diu que Catalunya preocupa al Vaticà. Penso que es normal que sigui aixis Quan hi ha contenciosos, per pacifics que siguin, en algún lloc del mon, mes si és en un territorio amic, estic segur que Roma el segueix atentament.- Tinc entes que els bisbes catalans visitan proximament al papa Francesc, naturalment el nostre arquebisbe Martinez-Sistach ente élls, Lo que no sé si podrá parlar, directa i personalment, amb el Sant Pare.- Faig l’esment anterior del Cardenal, degut a que he tingut ocasió d’escoltarlo en algunes visites a centres benefics de l’area metropolitana de Barcelona: sempre, en un momento o altre es lamenta del poc cas que les institucions li fan al demanar un gran pacte, politicament transversal, de lluita contra l’atur i la pobresa.- La crida de Martinez-Sistach, encaixa perfectament amb la trajectoria del papa Francesc.- Segur que, de poguer explicar-li la seva preocupació davant l’aument de la pobresa dels catalans, el papa Francesc la valoraría tant o mes que problema secessionista. J.Vallés Muntadas

Comemeoracions

Commemoracions Uns anys després de la guerra civil, la meva família, immigrant de l’Anoia, es va intal•lar a Barcelona, a la avinguda Gaudí, llavors “general Primo de Rivera”. La meva jove mirada va quedar impresionada per els dos grans monuments ubicats al principi i al final de l’esmentada avinguda, Sagrada Família i Hospital Sant Pau.- Els dos monuments em foren explicats pel meu pare, represaliat república, sobre el que no es deia a les escoles: les obres dels intelectuals del modernisme català, del renaixement del país com ell em deia.- També em va anar parlant de les grans millores modernitzadores introduides per la Mancomunitat de Catalunya i els beneficiosos últims anys de la República, traumàticament finalitzats pel franquisme, relats que m’han acompanyat tota la vida. Encara ara, moltes vegades torno a reflexionar sobre aquelles converses del passat.- Valorant molt positivament els beneficis de la democràcia recobrada, crec que hem deixat de banda els fonaments d’aquells beneficis, sense els quals la reconstrucció de Catalunya hagués estat molt difícil.- Insisteixo, els primers vint-i-cinc anys del segle passat, institucions ,entitats i personalitats de dretes i d’esquerres, varen fer de Catalunya un país modern, del que hem disfrutat, però que poc hem recordat i valorat. Encara hi som a temps.- Si el 2014 es any de conmemoracions, s’imposa recordar a la Mancomunitat de Catalunya i als intelectuals modernistes de tots colors.-Qui tingui orelles que escolti.- J.V.Muntadas