Quarantacinc no son res

Quaranta-cinc anys no son res
.
Al 1965, Salvador Paniker a “Converses a Catalunya” entrevistant a Durant Farell, arriven a la conclusió de que Catalunya (durant el franquisme) no havia pogut aportar res important a Espanya, afegint Duran Farrell que lo millor era borrar-ho tot i donarli la solució amb un nou plantejament.

Quasi mig segle despres, al 2010, en el seu llibre “Encara podem entendrens ?”, Miquel Roca i Felipe Gonzalez comenten que, la sentencia del Tribunal Constitucional, a Espanya fou rebuda amb alleujement, mentres que a Catalunya com un agravi, amb la conseqüencia de que cap de les dues parts, acepta ara lo de “España, nacion de naciones”, mentres retorna lo de “España se rompe”..

“Volver”, un vell tango, deia que “que veinte años no es nada” referit a una trama amorosa. Doncs be, 45 anys pasats, la majoria en democracia, tampoc no son res, ja que els nostres “homenots” contunuen teoritzant i elucubrant, amb poques diferencies de fons , sobre l´encaix Catalunya-Espanya


Mig segle ha passat i moltes coses haurem fet malament, ja que el contencios no ha avançat. Els pares de la patria, de l´un i l´altre costat de l´Ebre, s´ho haurien de fer mirar. Es la seva responsabilitat, de la qual la historia els passarà comptes. Es alló de, “perdoneu, pero algú ho havia de dir”.
J.V.Muntadas