La clau es Europa

LA CLAU ES EUROPA La inmensa majoria dels ciutadans de Catalunya som europeistes. Desde soberanistes fins a unionistes, tots ens sentim europeus.- En el meu cas personal, ho ilustren repetides anècdotes a l’aeroport de Beijing: quan després de llargues estades professionals a la República Popular de Xina, tornava a Catalunya al entrant a l’avió d’Air France, el cor se’m aixemplava i ja em sentia a casa. En l’actual conflicte Catalunya-Espanya, el desllorigador per un resultat positiu, sigui en consulta independentista, sigui en negociació pseudofederal, la clau serà la permanència del país a la Unió Europea.- La futura negociació , inevitable, amb l’Estat central, girarà de fons en l’economia, que es el mateix que dir les relacions amb el vell continent, ja que tots sabem que una Catalunya fora d’Europa tindria un molt difícil recorregut.- Segur que en el debats que s’aproximen, s’obriran diverses espectatives polítiques, soberanistes o no, però hem de tenir sempre en compte que, la existència del nostre país, està lligat a la Unió Europea. La clau és Europa. J.V.Muntadas

Pobresa amagada

Pobreza secreta Enviar esta noticia Aumentar/ Reducir texto Domingo, 9 de febrero del 2014 J. V. Muntadas (Sant Adrià de Besòs) Albert, uno de los jóvenes que forman parte del equipo de monitores voluntarios que hacemos alfabetización en una entidad benéfica religiosa, me dice confidencialmente: "En la cola para la dispensación de alimentos he reconocido a tres personas del país, a las que yo consideraba trabajadores de clase media y que son padres que llevan a sus hijos a una escuela privada concertada. ¿Qué pasa, tan mal estamos?". No he sabido qué contestarle.

Vertigen

VERTIGEN La recent Convenció del Partit Popular a Catalunya, personalment m’ha sorprés desagradablement. En el fons, però sobre tot en les formes, que no dubto en qualificar de provocadores per la majoria dels catalans. Loògicament, les reaccions de polítics i institucions del país s’han produit inmediatament, algunes interessades partidariament, però moltes d’ideari transversal, refusant la falsetat d’arguments i afirmacions, majoritariament desprovistos d’un minim de sentit comú.- Al que subscriu, vell jubilat de la política, , l’enrenou li ha causat com una espècie de vertigen. M’han vingut a la memòria escrits de Gaziel on deia : “el poble castellà, el que ha dominat sempre Espanya com mantenidor de la seva unitat nacional, és un poble d’hidalgos , de guerreros i santos, de místicos i conquistadores”.- Passant a l’actualitat, m’ha semblat molt addients els pensament de Cesar Molinas expresats als Amics del País I al Cercle del Liceu al comentar la situació: veu la política immersa en una crisi del règim, que no és capaç de sortir-ne per si mateixa.- Un govern que sols dedica interés en el què li propociona vots, pot ser democràtic, pero perd la legitimitat quan la ciutadania no està disposada a seguir les seves normes.- Molinas proposa el “maragallisme asimètric”, però no veu un col-lectiu polític capaç de portar-ho a terme.- Afirma, “no volem estimbar-nos, però no sé si som a temps d’evitar-ho” Tot plegat, el vertigen segueix. J.Valles

Pobresa secreta L’Albert, un dels joves que forma part de l’equip de monitors voluntaris que fem alfabetització en una entitat benéfica religiosa, em diu confidencialment: “ a la cua d’aliments que es dispensen, he reconegut tres persones del país, que jo considerava treballadors de classe mitja i que són pares que porten els fills a una escola privada concertada. Què passa, tant malament estem ? No he sapigut que contestar-li.- Solament reafirmar-li que, el que fem com a voluntaris, és una de les diverses formes de solidaritat, que ajuda als que ara ho passen malament, la pobresa que no surt a les estadistiques com en aquest casos, els seus coneguts.- La pobresa secreta. J.V.Muntadas