Turquia

Conec tres països musulmans, Marroc, Egipte i Turquia, és precisament en aquest últim, Turquia, on la meva condició de cristià no m´ha representat ni el més petit obstacle. A nivell d´anécdota, en plena canícula a Istambul, anàvem a refugiar-nos del calor a les mesquites, sense altre condició que deixar el calçat a l´entrada. Al “Café Europa” d´avui, 25 de maig, Rafel Jorba analitza l´estat del procés d´adhesió de Turquia a la Unió Europea, en el qual coincideixo quan escriu que es un dels nostres reptes del segle XXI, veure si serem capaços d´adoptar una amplitud de mires, per tal de fer una prova efectiva de convivència i col·laboració entre dos móns, que avui apareixen allunyats. Qui sap si, entre els esperançadors aires adoptats per el Papa Francesc, la pressió d´Obama i l´injecció financera que representaria Turquia per la UE, els dos ponts que uneixen les ribes europea i asiàtica del Bòsfor a Istambul, siguin la metàfora pràctica de la proposta que menciona Rafel Jorba.

Alertes

l que subscriu es considera un vell "rocker" supervivent de la generació de la transició, la de les bones intencions, però que s´ha demostrat que ens vàrem quedar a mitjes. És per aquest fet que intento analitzar atentament la columna de Carles Soldevila a l´ARA d´avui. De totes les alertes que esmenta, em sento interpel·lat amb algunes que sempre he considerat positives, la del "camí del mig" quan ha estat necessari, imprescindibles les del "be comú", de "l´hora del diàleg", de "la responsabilitat", la "màxima prioritat" i la "màxima solidesa". Cap identificació amb les altres, ho manifesto per no correr el perill de ser expulsat del paradís per enfrontaments caïnites, per allò de "si no estas amb mi, estas contra mi" a causa d´un possible creixement sectari, que ens podra dividir en "bons" i "dolents". La Catalunya a que aspiro per els meus fills i néts, ha de ser un equilibri perfecte entre lliure, socialment justa i solidariament gloriosa, penso que Francesc Maciá hi estaria completament d´acord.

Autodeterminacio

Inscrita a la Carta de les Nacions Unides al 1945, ratificada al 1951 i inclosa al Pacte Internacional de Drets Civils i Politics en vigor des del 1976, l´autodeterminació dels pobles té carta de naturalesa que ningú li pot negar. En el marc d´aquesta legal normativa internacional, m´han sorpres les discrepàncies sorgides a la comissió institucional creada per estructurar el mètode i les formes on els catalans puguin exercir el dret a l´autodeterminació, ja que a l'estar composta per col·lectius catalanistes de caire progressista, vaig arribar a pensar que aviat es posarien d´acord. Doncs m´he equivocat. Després de la primera trobada, les valoracions posteriors dels intervinents, del Govern i de l´oposició, denoten importants diferències, on el vocabulari polisèmic dóna peu a interpretar que de nou les connotacions partidistes i tàctiques sobrevolen les converses. Donant per suposat que l´Estat espanyol no donarà facilitats a una petició per raonada que sigui, tan difícil és poder presentar un bloc polític pràcticament unànim? Donar veu al poble català, per tal de que s´expressi a les urnes sobre l´autodeterminació nacional, bé mereix algunes concessions de les parts, entre elles no posar el carro davant dels bous. Qui tin

Redreçar el cami

Redreçar el cami Caminant per els nostres carrers, el panorama ciutadà reflexe poc els grans problemes de la crisi.- Botigues i comerços es manifesten afectats, pero els clients hi entren i sovint omplen les seves terrasses, el transit ha disminuit pero no de manera important.- Pero passa que, de forma quasi invisible i discreta, coexisteix una diferente realitat social, les llargues cues de Caritas i Creu Roja, amb tendencia a augmentar.- Penso que el nucli dur que encara mante l´estatu quo social d´avui, es lo que queda de les classes mitjana i mitja baixa, aguanta gracies ,en part, a feines no declarades i sumant-hi la solidaritat familiar de part dels pensionistes.- Fora d´aquest marc, queden : A)els rics, cada vegada mes rics, que viuen en un mon apart, B) els pobres-pobres vivint dels serveis socials i treballs en negre i, finalment C) els que viuen del sistema, administrant-lo, els politics i els financers.- Un mon molt injust, certament, pero de tots aquets grups, classe mitjana, rics, pobres i politics-financers, aquest ultim colectiu, (politics i financers,) es l´unic que te la possibilitat, l´obligació i la responsabilitat, d´aprofitar l´esperit positiu de la classe mitjana, per redreçar l´equivocat cami que recorrem ara i aquí.- Si no ho fan, l´historia els jutjara durament.- J.V.Muntadas