De nou la desafeccio

TERAPIA ANTI DESAFECCIO

La desafecció, entesa com la tendencia a desinteressarse per les activitats de la politica i, sobre tot de las dels politics, hauria de tenir un rapid remei per els ciutadans amb edats superiors als cinquanta anys, els que varem viurer els ultims anys del franquisme, lo que en diem el tardofranquisme, lo dels quaranta anys pero la cara rentada amb els “procuradores a Cortes” i el “tercio familiar y el tercio sindical”, pero amb el fons de extrema duresa contra els democrates en general i els catalanistes en particular. Les corrupteles politicoeconomiques es sol-lucionaben en els cenacles feixistes de la estructura dels adeptes al regim, sols algunes sortien a la llum ,les que convenien per dirimir les lluites per el poder intern de la oligarquia.
En democracia, la nostre, l´administració dels nostres impostos és transparent, la corrupció fruit de la debilitat humana, mes dora que tard, sempre es descobreix i es castiga. No tinc cap dubte que, en regim dictatorial, els resultats de la actual crisi tindrien consequencies demoledores sobre les classes populars
Tornant a l´inici d´aquestes linies, la comparació del regim dictatorial amb el nostre sistema de llibertats, ens hauria de representar una terapia correctora de la desafecció, tenint en compte que la democracia requereix responsabilitats a tots, dels politics i la societata civil, precisa d´un seguiment col-lectiu, actituts reflexades en una frase de Popper, “les societats obertes, les democracies son fragils i deuen regenerarse i protegirse constantament”. Si, recordar i comparar es una bona terapia contra la desafecció.
J.V.M.